Juliol 25, 2007
Juliol 23, 2007
5 CIMS DE MÉS DE 3000 METRES: ELS ASTAZU, LA MUNIA, ROBIÑERA I BACHIMALA.
La setmana del 16 al 20 de juliol vam decidir, Guillem i jo, passar-nos uns dies patejant pics de més de 3000 metres d’altitut per tot el pirineu.
Els pics que voliem pujar eren el Perdut, Cilindre, els Astazu, La Munica i Robiñera.
Ací vos pose algunes de les imatges per a que vos feu una idea del que vam “gaudir” durant ixos 5 dies.
DILLUNS 16 JULIOL: APROXIMACIÓ I ACAMPADA AL BALCÓ DE PINETA
Per començar, el dilluns vam fer l’aproximació a 4 dels tresmil que voliem pujar. Vam deixar la fragoneta al parquin de pineta i vam pujar durant 2 hores i 50 minuts fins el balcó de pineta.
Un espectacle impresionant. Ací teniu el que havíem de pujar:
Guillem durant els primers minuts d’ascensió… encara tenia bona cara per a el que havíem de caminar…
Ací teniu l’espectacular cascada que acompanya tota l’ascensió… la seua aigua i els diversos riuets que l’alimenten i acompanyen son d’una aigua ben ben fresca… (les dos xiquetes que es poden veure amb dificultat baix de la foto a ma dreta no van ser conquerides per nosaltres… no sigueu mal pensats!):
Ací teniu una panoràmica de tota la vall de Pineta:
Guillem el mateix moment que vam arribar al balcó… la bellesa i el cansament ens feien vore les coses d’una manera poc objectiva… el somriure de Guillem era totament forçat:
Ací teniu a Guillem al nostre “lecho de amor”. Un vivac que alguns aventurers havien realitzat per tal de pasar la nit en aquelles altures i que nosaltres, també arriscats aventurers vam agrair i aprofitar. Darrere es pot vore el Cilindre i a l’esquerra el Perdut. El fred era patent només arribar al balcó:
Ixa mateixa nit vaig fer esta foto en la qual podeu vore la (mini) tenda en la que vam passar la nit i el Cilindre i el Perdut darrere. Bona imatge per a somiar…
La panoràmica del balcó no enganya: a l’esquerra el Cilindre i el Perdut tapats pels núvols i a la dreta els Astazu que encara aguantaven l’envestida de la boira… de moment:
Ixa mateixa nit vaig fer esta foto en la qual podeu vore la (mini) tenda en la que vam passar la nit i el Cilindre i el Perdut darrere. Bona imatge per a somiar…
DIMARTS 17 JULIOL: ASCENSIÓ ALS ASTAZU.
El dia següent la realitat era totalment diferent: els núvols no deixaven vore ni el Cilindre ni el Perut. Una llàstima, perquè això modificava sustancialment els nostre plans i tot i que portàvem energia suficient per afrontar qualsevol dificultat, el coneiximent havia de ser el nostre guia durant aquesta aventura, si volíem aconseguir alguns dels nostres objectius. Aleshores vam decidir pujar els Astazu i ja voríem després que féiem:
El dia següent la realitat era totalment diferent: els núvols no deixaven vore ni el Cilindre ni el Perut. Una llàstima, perquè això modificava sustancialment els nostre plans i tot i que portàvem energia suficient per afrontar qualsevol dificultat, el coneiximent havia de ser el nostre guia durant aquesta aventura, si volíem aconseguir alguns dels nostres objectius. Aleshores vam decidir pujar els Astazu i ja voríem després que féiem:
La panoràmica del balcó no enganya: a l’esquerra el Cilindre i el Perdut tapats pels núvols i a la dreta els Astazu que encara aguantaven l’envestida de la boira… de moment:
Amb coneiximent vam decidir pujar els Astazu i vam poder vore un llac que existeix en la vall i un refugir que està situant en la cresta mateixa que separa França d’Espanya. Pujar allí resulta tan cansat que molts decidim dormir a la vall:
Ací teniu a Guillem creuant el mur que feia de presió per a que l’aigua es mantinguera al llac… actualment no té cap funció. Al fons a la dreta es veu com els núvols volien tapar-nos els Astazu per fer impossible la nostra ascensió…
Una paradeta per a prendre energia i observar com els núvols, pràcticament, ens toquen els cavells del cap:
Els Astazu per darrere tenen una senda estreteta (com podeu veure) la qual vam intentar travesar per tal de pujar al cim. Però va resultar impossible tot i que el sol ja feia temps que ens havia abandonat:
Amb habilitat (o sense) vam poder pujar el nostre primer objectiu. El xicotet dels Astazu ja el teníem a la butxaca!
I prompte vam aconseguir el major dels Astazu! Els núvols ens continuaven acompanyant, la qual cosa va fer que decidirem baixar sense molt de temps per a gaudir:
La baixada va ser més suau que la pujada i, tot i que els núvols estaven més baixos, poguérem vore la vall de Pineta il·luminada pel sol que a nosaltres ens faltava:
Al lloc on vam dormir el paisatge era idèntic al del matí. La diferència era que els núvols encara estaven més baixos… amb la qual cosa que vam decidir continuar el descens fins la furgona ja que l’ascensió al Cilindre i al Perdut ens pareixien impossibles durant els següents dies (cosa que es va confirmar al llarg de la setmana):
La vall de Pineta ens continuava deixant molt boniques imatges:
Primer vam decidir pujar La Munia, tot i que el dia amenaçava plutja. Vam decidir fer l’ascensió fins on el temps ens ho permetera. La senda començava en una vall i prompte ascendiem a una altra vall on estaven els dos llacs que podeu vore a la imatge:
Ací teniu a Guillem creuant el mur que feia de presió per a que l’aigua es mantinguera al llac… actualment no té cap funció. Al fons a la dreta es veu com els núvols volien tapar-nos els Astazu per fer impossible la nostra ascensió…
Una paradeta per a prendre energia i observar com els núvols, pràcticament, ens toquen els cavells del cap:
Els Astazu per darrere tenen una senda estreteta (com podeu veure) la qual vam intentar travesar per tal de pujar al cim. Però va resultar impossible tot i que el sol ja feia temps que ens havia abandonat:
Amb habilitat (o sense) vam poder pujar el nostre primer objectiu. El xicotet dels Astazu ja el teníem a la butxaca!
I prompte vam aconseguir el major dels Astazu! Els núvols ens continuaven acompanyant, la qual cosa va fer que decidirem baixar sense molt de temps per a gaudir:
La baixada va ser més suau que la pujada i, tot i que els núvols estaven més baixos, poguérem vore la vall de Pineta il·luminada pel sol que a nosaltres ens faltava:
Al lloc on vam dormir el paisatge era idèntic al del matí. La diferència era que els núvols encara estaven més baixos… amb la qual cosa que vam decidir continuar el descens fins la furgona ja que l’ascensió al Cilindre i al Perdut ens pareixien impossibles durant els següents dies (cosa que es va confirmar al llarg de la setmana):
La vall de Pineta ens continuava deixant molt boniques imatges:
A Bielsa, Guillem i jo ens vam prendre una cerveseta per a celebrar els primers ascensos i Guillem va intentar explicar a Loli que no vam pujar per que estava molt núvol (no vos pergau el blau del cel): 
DIMECRES 18 JULIOL: ASCENSIONS A LA MUNIA I AL ROBIÑERA
El dia següent el nostre objecti es va situar en una vall propera a la de Pineta: la vall de Lalarri (o Lallarri com vam poder llegir en algunes cròniques). Capitanetjant aquesta vall estaven La Munia i el Robiñera. Els nostres propers objectius:
El dia següent el nostre objecti es va situar en una vall propera a la de Pineta: la vall de Lalarri (o Lallarri com vam poder llegir en algunes cròniques). Capitanetjant aquesta vall estaven La Munia i el Robiñera. Els nostres propers objectius:
Primer vam decidir pujar La Munia, tot i que el dia amenaçava plutja. Vam decidir fer l’ascensió fins on el temps ens ho permetera. La senda començava en una vall i prompte ascendiem a una altra vall on estaven els dos llacs que podeu vore a la imatge:
L’ascensió no era fàcil pel fred i els núvols que ens feien replantejar qualseol pas que estàvem donant. Ací podeu vore una manta de núvols que tapava una vall de la zona Francesa. Estàvem al “collao” que ens portaria crestejant a la Munia:
Panoràmica de la zona francesa:
Després de crestejar i pasar alguns pasos realment difícils vam poder accedir al cim de la Munia. Era el tercer tresmil que aconseguíem. La felicitat era el que més dominava el moment… i el fred! Completament núvol el cim, no vam poder vore absolutament res del paisatge:
… bé si, ací hi ha un foraet entre els núvols….
Continuàvem baixant i teníem a la nostra esquerra els dos llacs i el cim del Robiñera… que s’amagava entre els núvols:
Vam baixar fins els llacs per pegar un moset i Guillem va tindre la “genial” idea de pujar al Robiñera… el meu cansament no hem va deixar articular paraula i ja ho diu el dit “quien calla otorga”… i vam pujar per una senda amb moltíssima pendent i amb moltíssima pedra solta que ens va fer passar més d’un mal moment… però el resultat va ser que vam arribar al Robiñera, el nostre quart tresmil!
El descens del Robiñera va ser brutal. Jo no tenia forces ni per a resisitir el ritme de Guillem, expert montanyer i atleta de muntanya.
Però la realitat el dia següent va ser que els núvols, tal com deia la previsió, ens acompanyarien i farien realitat l’amenaça de plutja. Com podeu observar a la imatge, vam dormir a la furgona i Guillem no es va alçar el primer:
La ruta començava des del refugi de Viadós, on vam poder aprovisionar-nos d’aigua i disfrutar del paisatge tan bonic que envolta aquest refugi:
El temps continuava siguent dolent, i després de l’experiència de 3 ascensions, vam decidir posar-nos de camí i que el temps ens fera tornar. La cara de Guillem o deia tot:
Un altre vivac ens va servir per a protegir-nos del vent i agafar forces per a l’últim tram, que com podeu vore al fons de la imatge, tenia més d’una pedra:
Panoràmica de la zona francesa:
Després de crestejar i pasar alguns pasos realment difícils vam poder accedir al cim de la Munia. Era el tercer tresmil que aconseguíem. La felicitat era el que més dominava el moment… i el fred! Completament núvol el cim, no vam poder vore absolutament res del paisatge:
… bé si, ací hi ha un foraet entre els núvols….
El descens va ser més fàcil que l’ascens ja que un xic francés (volcacamions) ens va senyalar un pas més fàcil que havíem obviat… anàvem al tall!
El temps va millorar un poc i vam baixar fins els llacs deixant-nos dur entre les pedres de la pedrera:
Continuàvem baixant i teníem a la nostra esquerra els dos llacs i el cim del Robiñera… que s’amagava entre els núvols:
Vam baixar fins els llacs per pegar un moset i Guillem va tindre la “genial” idea de pujar al Robiñera… el meu cansament no hem va deixar articular paraula i ja ho diu el dit “quien calla otorga”… i vam pujar per una senda amb moltíssima pendent i amb moltíssima pedra solta que ens va fer passar més d’un mal moment… però el resultat va ser que vam arribar al Robiñera, el nostre quart tresmil!
Guillem, com no tenia clar per on havíem ascendit, ho mirava sense creure-s’ho…
El descens del Robiñera va ser brutal. Jo no tenia forces ni per a resisitir el ritme de Guillem, expert montanyer i atleta de muntanya.
DIJOUS 19 JULIOL: ASCENS AL BACHIMALA
El dimecres, quan vam arribar, aquesta panoràmica indicava que tot anava molt bé i que segurament tindríem la sort dels “novatos”
El dimecres, quan vam arribar, aquesta panoràmica indicava que tot anava molt bé i que segurament tindríem la sort dels “novatos”
Des d’on vam aparcar la furgona i dormir, es podia veure el Posets i la cresta d’Espases. La qual cosa ens va portar molts bons records.
Però la realitat el dia següent va ser que els núvols, tal com deia la previsió, ens acompanyarien i farien realitat l’amenaça de plutja. Com podeu observar a la imatge, vam dormir a la furgona i Guillem no es va alçar el primer:
La ruta començava des del refugi de Viadós, on vam poder aprovisionar-nos d’aigua i disfrutar del paisatge tan bonic que envolta aquest refugi:
El temps continuava siguent dolent, i després de l’experiència de 3 ascensions, vam decidir posar-nos de camí i que el temps ens fera tornar. La cara de Guillem o deia tot:
Un altre vivac ens va servir per a protegir-nos del vent i agafar forces per a l’últim tram, que com podeu vore al fons de la imatge, tenia més d’una pedra:
Des d’on anava Guillem es va poder fer aquesta foto. Ell era qui anava davant i qui marcava el ritme… el qui podeu vore a la imatge baixava el cap entre els bastons i feia anar els peus amb els mínima energia que li quedava a la bateria. La realitat és que era una lluita contra les pedres:
Des del meu punt de vista únicament veia un personatge per allà davant caminant i el cim del Bachimala, que a vegades el veia més lluny i a vegades més prop… depenent dels ànims!:
El cim es va fer esperar unes hores, tot i ser els únics que vam pujar ixe dia, el paisatge i el temps que ens va acompanyar durant tota la jornada va ser espectacular. Ací podeu vore el Posets i a la dreta la Cresta d’Espases. Més a prop de la imatge, la cresta per on volia pujar Guillem i que un servidor es va tirar arrere de fer. Com me va dir el nostre guia i enganyador “deixa a Guillem en ganes per a que desitge tornar…“. Doncs bé, feina feta. Guillem vol tornar per a fer ixa cresta…
Des del meu punt de vista únicament veia un personatge per allà davant caminant i el cim del Bachimala, que a vegades el veia més lluny i a vegades més prop… depenent dels ànims!:
El cim es va fer esperar unes hores, tot i ser els únics que vam pujar ixe dia, el paisatge i el temps que ens va acompanyar durant tota la jornada va ser espectacular. Ací podeu vore el Posets i a la dreta la Cresta d’Espases. Més a prop de la imatge, la cresta per on volia pujar Guillem i que un servidor es va tirar arrere de fer. Com me va dir el nostre guia i enganyador “deixa a Guillem en ganes per a que desitge tornar…“. Doncs bé, feina feta. Guillem vol tornar per a fer ixa cresta…
Bé, ací teniu la imatge del cim del Bachimala. L’últim i cinqué tresmil que vam fer durant la pasada setmana. Un viatge increible pels pirineus aragonesos.
El dijous per la nit ens vam donar un homenatge pel que havíem aconseguit i vam anar a sopar a Ainsa, un poble molt bonic, on vam poder sopar un “Solomillo” espectacular acompanyat d’un vinet de categoria… el que continua de la nit és top secret.
El divendres de tornada durant tot el matí i a les 15h ja estàvem cadascú en sa casa recuperant totes i cadascuna de les forces que havíem perdut.
UN VIATGE INOBLIDABLE!
Juliol 13, 2007
MÉS PIRINEUS: ASTAZU, PERDUT, CILINDRE, MUNIA I ROBIÑERA…
Ací teniu el croquis (piqueu en la imatge per poder vore’l millor) de la propera eixida que vaig a fer a Pirineus. Me’n vaig el dilluns a pujar 5 pics de més de 3000 metres d’altitut: el Perdut, Astazu (els dos), Cilindre, Munia i el Robiñera.
Espere poder-ho fer tot i passar molts bons dies entre neu, pics, globus rojos i cames… moltes cames (que segur que me’n fan falta!).
Ja vos ho contaré!
Juliol 12, 2007
CRESTA D’ESPASES
El passat cap de setmana vaig estar, amb 5 companys de feina, a la Cresta d’Espases.
Per si algú no ho sap (de fet, jo tampoc ho coneixia) aquesta cresta consta de 5 pics de més de 3000 metres d’altitut. I com diu el seu nom, és un relleu montanyós caracteritzat per ser molt aèri i ser semblant a una cresta (ara voreu les imatges…).
Descripció de l’itinerari segons la Federació: Se surt del refugi per la ruta reial al Posets fins a l’entrada de la canal fonda, on es pren a l’esquerra un corriol fins al llac de Llardaneta i més amunt, el coll d’Eriste. Som a l’aresta, llarga pero sense pèrdua fins al Posets. Es cresteja al N per passos delicats, la bretxa de Brulle i el Diente Royo (3.010m). Es progressa fàcilment al pic de Pavots (3.124 m), es baixa al coll del mateix nom i es remunta l’aresta fins al pic de Las Espadas (3.332 m) per passos aeris. A continuació, una plana però molt estreta bretxa i la grimpada a la tuca de Llardaneta (3.311 m) i la tuqueta Roya (3.273 m). Ja només resta el descens al coll Jean Arlaud i pujar per terreny més fácil al cim del Posets (3.375 m). Es davalla per la via normal al sud fins al collet de Llardana, on opcionalment podem grimpar el Diente de Llardana (3.094 m): la seva impressionant cara est no és difícil, cal buscar les millors canals i cornises que ens remunten al cim, el descens del qual, pel mateix lloc, ja és més exposat. Finalment tornem per la canal Fonda al refugi.
Una eixida espectacular!!!!!
Ací vos he penjat algunes fotos per a que vos feu una mínima idea del que vam viure… les fotos no s’aproximen molt al que realment és fer una cresta… d’això estic seguríssim… però ací vos les pose per a que gaudiu del nostre “patiment”
Ací ens podeu vore només carregar tots els trastos… es pot observar com encara les cares són de bon humor i no estan desfigurades pel cansament:
Durant una part de l’ascensió per la senda que ens portaria al peu de la cresta i on vam passar la nit:
Ja se’ns havia fet de nit i era hora de fer-nos la foto al nostre llit d’amor i començar a muntar les tendes i sopar:
Guillem i jo fent com si saberem montar la tenda. Era la primera vegada que algú dormiria dintre d’ella i vam tindre més d’un dubte a l’hora de muntar-la (bé, realment vaig ser jo el que vaig tindre els dubtes…):
La primera foto del dia de l’ascensió. com es pot vore, les cares reflexen una alegria, mig ignorància mig “acollone”… però els ànims estàven en plena efervescència!
Les primeres petjades per al neu les afrontem amb valentia i decisió. Les forces ens acompanyen i qualsevol mínim repte el superem sense dificultat. Fixeu-vos que la foto la faig de cul… per a no reflexar el patiment, clar!
Després de parar un ratet i menjar-nos els primers “gel” del dia (tauriton, doping, droga…) l’efecte és inmediat i el somriure ens ve a la cara… bé, mig somriure. La cresta ens acompanya de fons d’escenari:
Sense comentaris:
A certa altitut el paisatge ja resulta espectacular… més d’un pensa que ja ha vist prou… però els peus no paren d’avançar… Enric pensa: on m’estic ficant?
La cresta ja està ací… i la única possibilitat que tenim és afrontar-la i arribar fins el Posets:
Ben encordats afrontem aquestes pedres que amb més o menys dificultat ens fan disfrutar d’una aventura arriscada però emocionant.
Guillem somriu perquè va sobrat… (la meua cara en ixe moment és tot lo contrari):
Muntat a cavall a la pedra!!! és el que escoltem cada vegada que algú passa per ella… realment era la única manera de creuar ixe pas… a banda i banda hi havia un precipici espectacular i perillós:
Puja Enric, que açò és cosa fàcil!:
Continuem la cresta entre zones perilloses i fàcils. El paisatge és, durant tota la travesia, el més espectacular de tot… i com comentem durant el dia, no s’ha de mirar cap avall… si no pareix que t’atraga…
.. i més cresta… estiguérem durant 5 hores disfrutant d’aquesta senda tranquila i relaxada…
El pas del funambulista és la zona més aèria del recorregut… tot i això.. a alguns els va parèixer el més sencill:
Els pasos de neu no van ser molt nombrosos però ens van dificultat un poc la travesia.. qualsevol error podia ser fatal!
El Posets ens va donar la benvinguda als més valents de València! La felicitat era immensa després de tot el dia caminant, escalant i crestejant. El paisatge: ESPECTACULAR.. i els sentiments innarrables!
Ací vos deixe algunes panoràmiques de la cresta:
El millor va ser el sopar-recompensa! Chuletón de Buey de 800 gr!… reconec que vaig ser l’únic que no me’l vaig poder acabar… no m’ha passat mai… però ixa nit no me’l vaig poder menjar tot… els meus companys si que ho van fer i encara s’estan riguent de mi… cervesa, vi, carajillo… i gin-tonic per a celebrar una ascensió espectacular que va fer les delícies dels qui la vam aconseguir superar.
Ací vos deixe algunes panoràmiques de la cresta:
El millor va ser el sopar-recompensa! Chuletón de Buey de 800 gr!… reconec que vaig ser l’únic que no me’l vaig poder acabar… no m’ha passat mai… però ixa nit no me’l vaig poder menjar tot… els meus companys si que ho van fer i encara s’estan riguent de mi… cervesa, vi, carajillo… i gin-tonic per a celebrar una ascensió espectacular que va fer les delícies dels qui la vam aconseguir superar.
Juliol 10, 2007
Juliol 5, 2007
Contra el mur d’Israel
Jo ja he signat:
Tu firma es el arma más potente para derribar un muro que separará a medio millón de personas de los derechos humanos.
Campaña de Amnistia Internacional http://web.es.amnesty.org/muro-de-israel/
Juliol 4, 2007
Llorenç Fenollosa
La passada nit de Sant Joan vaig poder anar a vore el correfoc dels Dimonis de Massalfassar, com ja vaig contar en aquesta bloc, i, entre altres amics, vaig poder compartir una estoneta de conversació amb Lloran (Llorenç Fenollosa) el qual destaca per la seua habilitat amb les mans.
Aquesta habilitat la vaig descobrir fa molts anys quan era membre de la Colla de Dimonis, Lloran era qui pràcticament fabricava les peces que es poden vore al correfoc. Els altres ho imaginaven i ell ho feia realitat.
Després d’uns anys treballant per ací i per allà… va decidir reorientar la seua vida i se n’anà a Cremona a estudiar, atenció, per a ser luthier. És a dir, durant aquests darrers anys ha estat estudiant per a ser un dels millors luthiers del món (sense cap dubte). Un somni que poc a poc està fent realitat i que la xicoteta població de l’horta nord pot estar contentíssima de tindre un luthier entre els seus habitants.
Si algú de vosaltres vol un violí ací vos pose la seua adreça d’internet per a que vos poseu en contacte amb ell: http://www.violines.info/#
Segur que vos deixa contents/es!
Juliol 3, 2007
ASOCIACIÓN VÍCTIMAS DEL METRO 3 JULIO
Avui es commemora el primer aniversari de l’accident de metro que es va produir a la ciutat de València, exactament a la línia 1 del metro.
En aquell accident van faltar 43 persones moltes d’elles de les localitats de l’horta sud i la ciutat de València.
9 mesos després de l’accident, el jutjat arxivava el cas afirmant que l’excés de velocitat era el principal culpable de l’accident i amb això culpabilitzava única i exclusivament al conductor.
Ahir els responsables polítics i religiosos del nostre país (quina llàstima, per favor!) van escenificar un homenatge amb part dels familiars de les víctimes, amb un monument llastimós i un dia abans de l’aniversari (si algú sap el perquè que ho diga… jo no!).
En homenatge, avui sí que és el dia, a es víctimes i a les seues famílies escric aquest article en el que únicament puc afirmar que:
43 MUERTOS
+ 47 HERIDOS
= 0 RESPONSABLES
Podeu trobar més informació al seu bloc: http://asociacionvictimasmetro.blogspot.com/
Podeu trobar més informació al seu bloc: http://asociacionvictimasmetro.blogspot.com/
Juliol 2, 2007
PENYAGOLOSA I EL RIU MONTELLÓ
Tenia prevista la visita als Pirineus per pujar (intentar-ho com a mínim) la cresta d’espasses però a última hora el dijous es va suspendre l’ascensió.
El dissabte pel matí vaig decidir pujar a Penyagolosa per intentar anar a Culla per l’antic camí que unia les poblacions de Vistabella i Culla. Actualment aquest recorregut el transiten senderistes utilitzant la senda marcada amb les línies roges i blanques.
El recorregut que vaig fer ix de la població de Vistabella en direcció contraria al Penyagolosa, per una pista plena de pedres soltes fins que arribem a un punt on la pista està mig asfaltada. Des d’allí continuem baixant, amb un impressionant paisatge a ma dreta, i arribem a l’últim nucli de vivendes (5 o 6) des d’on la pista perd el qualificatiu d’asfaltada i es converteix en una autèntica pista forestal entre masos i camps els quals antigament servien per a donar aliments els qui per allí vivien.
La pista, amb un lleuger descens, arriba fins a st. Bartomeu, una antiga ermita amb un nucli de vivendes. Un racó molt bonic per fer una paradeta.
Des d’ací, la pista continua baixant fins que en un punt determinat (cal estar atents) les marques de GR es desvien de la pista per agafar una sendeta molt ben senyalitzada que sense descans baixa fins el riu montlleó.
Com me va dir un home de la zona, amb la bici no podria passar. Tot i això ho vaig intentar i als 5 minuts ja estava pegant la volta i pujant per la senda (per cert, molt recomanable per als senderistes!). Aquest home també em va comentar que a l’altra banda del riu passava el mateix, la primera part seria senda i la segona pista fins la localitat de Culla.
Com ja estava mig perdut per la muntanya, vaig decidir continuar amb el meu recorregut i vaig procurar anar per les pistes que estaven en millor condició i eixien al meu pas a ma esquerra. D’aquesta manera, vaig rodar durat 10 km de baixada i 10 més de pujada entre masos, pins i una molt bonica imatge del riu montelló fent de les seues. Malauradament d’aigua molt poca.
Quan ja pensava que m’havia perdut completament, vaig arribar a una llometa que m’ensenyà el Pla de Vistabella, amb la qual cosa ja sabia exactament on estava. Pràcticament havia arriba al principi de la meua ruta. 5 km més pel pla i vaig arribar on havia iniciat la meua ruta. De la calor no fa falta que vos parle… vaig començar a les 14 hores i vaig arribar a les 16:30 hores. Roig com una tomata i suat fins l’últim racó del meu cos. Però més content que les pasqües.
Després, vaig fer l’ascensió al Penyagolosa pel barranc de la Pegunta. I dalt, vaig poder observar un espectacular paisatge… com no podia ser d’altra manera des del punt més alt del nostre País (amb permís del pic Calderón).
