FERNANDO MAFÉ

Ací el tens. El creador dels cartells de la Massa Crítica a València és Fernando Mafé. Porte molt de temps lloant la seua creativitat i la manera tan bonica que té d’animar-nos a participar a la Massa Crítica i avui un amic (es diu el pecat però no el pecador) m’ha fet arribar la seua pàgina al flickr.

Et pose l’enllaç per a que pugues gaudir, com jo ho he fet i ho faré, de la seua manera de vore les coses: ferelmafe’s photos

Per si no tens prou també té pàgina en youtube que és on penja els vídeos de Massa Crítica de València: http://www.youtube.com/ferelmafe

(No el conec, espere que no li sente malament la publicitat que li he fet…)

SVAMANIA

He entrat a la web dels Sva-ters per vore si tenien algun concert durant el pont de Tots Sants (per cert, la web està actualitzable i no apareixen els concerts de novembre…) i he pogut vore que hi ha un bloc que li fa el seguiment a un dels millors grups valencians i en valencià.

La presentació ho diu tot: Xiquets i xiquetes de la Vila del Pingüí!!

Per fi està ací!!! Ja ha arribat!!! Obriu bé els ulls i les orelles perquè ja està dins de tu!! L’svamania, o incapacitat de viure sense que l’sva estiga present a cada moment de la teua vida, ja ha arribat a la “red de redes”.

Ací podreu estar al dia de tot el que passa en el món. El món sva, clar. Podreu comentar totes les anècdotes que us hagen passat als concerts, enviar totes les fotos que vulgau (intentarem fer una gran col·lecció de fotos), etc. Ací tot el món és lliure. Aquest blog no intenta que deixeu de visitar la web oficial (www.svaters.com), sino complementar-la. Ací serà tot més directe i ràpid. Com en el fòrum oficial, però a lo gran.

Bueno, xiquets. Pujeu-se la bragueta, que açò va a començar…

Ací et deixe l’enllaç de l’svamania per si vols fer-li el seguiment als Sva-ters.

LA CABOTA

Atenció a la web que vaig descobrir fa temps i que ara, per fi, publique: lacabota.com

Qui son? La Cabota era una revista satírica orinaria de la Safor, però d’àbit nacional valencià. Amb periodicitat estacional (Primavera, Estiu, Tardor i Hivern), en B/N, de 16 pàgines, gratuïta i amb una tirada de 5.000 exemplars repartits majoritariament per les diverses comarques valencianes.

Ací teniu una imatge que he trobat a la web de La Cabota:

La cabota tindrà un espai destacable al meu bloc per tractar en clau d’humor i crítica, el que ens passa als valencians.

Benvingut Mr. Cabota!

EL CAMATX

Estem tots i totes d’enhorabona!
El sr. Camatx acaba de crear un bloc personal. Com diu a la presentació “La meua intenció, com bé posa a la descripció del blog, és que siga un espai, TERAPÈUTIC, on puga trobar-me amb mi mateix, amb els meus pensaments (per cert, no tots) i, PÚBLIC, trobar-me amb tots vosaltres, AMICS/GUES.”

Per a mi és motiu de molta alegria que Raül haja decidit crear Cosetes de Raül així podré(m) seguir-li els passos i saber més coses sobre aquest país que tant estimem.

Moltes gràcies Raül!

ES COSA DE DOS…

Ahir vaig vore aquesta imatge al captura.org i m’ha molat molt i per això te l’ensenye. La va immortalitzar Mikel Urmeneta.

KI SAP, LA MALA RODRÍGUEZ I MUCHACHITO BOMBO IFIERNO

Anit va ser la festa de la Benvinguda del curs 07-08 de la Universitat de València i van fer un concert a la plaça de bous de València on actuaven ki Sap, La Mala Rodríguez i Muchachito Bombo Infierno.

Del concert en si comentaré que la plaça estava a rebentar. Ki Sap va tocar exactament 30 minutets que es van fer molt curts. En ixe moment ja hi havia molt bon ambient a la plaça. Després tocava la Mala que va fer que la es plenara fins la bandera. Jo vaig buscar lloc a les grades i únicament en vaig trobar dalt del tot i en un racó. Això va ser quan es va posar a ploure, la qual cosa no va impedir que la gent se n’anara a casa.
L’últim era Muchachito i la plaça continuava a rebentar fins la bandera. Amb la primera nota ens vam posar tots i cadascú dels que estàvem allí a botar i a ballar. Va ser espectacular el ritme que portava a la guitarra i que no hi havia manera de parar-lo. Quan la cosa va decaure un poc (tot el temps amb un ritme tan frenètic cansa fins i tot al meu cosí ‘el crack’) va posar en escena la cançó ‘Siempre que quiera’ i el ritme tornà a ser espectacular amb tota la plaça de peu i ballant, espentant-se, etc… Per a mi va ser la millor cançó:

Un día soñando en un sueño soñé, que estaba soñando contigo,
soñar con hacerte el amor y soñé que no estaba dormío,
sueño que sueño, piel con piel, calor con calor… cuerpo con cuerpo
y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez, aún despierto y recuerdo.

Ojalá no te hubiera conocido nunca (x4)

Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz.
oh ouo ouo oh ouo (x2)
Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)
Pa no amarte.
oh ouo ouo oh ouo (x2)

Si algún día yo vuelvo a soñar intentaré, seguir con lo mismo
y diez minutos antes de dormir yo estaré…
siempre que quiera contigo,
siempre que tú quieras.

Ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)

Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz
oh ouo ouo oh ouo (x2)

…ya no quiero mal de amores

i per finalitzar et penge el cartell de promoció de l’últim vídeo de Muchachito: Aire; i més avall el mateix vídeo:

ESTIME LA BICI

Des de fa temps faig el possible per assistir a la Massa Crítica de València que és el primer divendres de cada mes a la Pl. de la Verge de València a les 19.30h.

Cada mes, sortosament per a mi, reb algun correu electrònic o entre en algun bloc en el que trobe el cartell del mes per a convocar l’assistència a cada Massa Crítica.

Seguint el bloc d’Aída, he pogut saber que el qui fa els cartells és Fernando Mafé (que no tinc l’honor de conèixer) i que realment és un virtuós realitzant els dissenys. Cada vegada m’agraden més. Estic segur que d’ací poc de temps podrem anar a vore’ls en alguna sala d’exposicions.

L’últim que ha fet per a novembre el tens a la barra lateral i jo he fet el retall de la cadena del nom. Per cert, jo l’he titulat ‘Estime la Bici’ i Aída l’ha titulat ‘Reacción en Cadena‘

IMATGES DEL PR-V 64: SANT JOAN DE PENYAGOLOSA – CIM DEL PENYAGOLOSA

Com no podia ser d’altra manera, el diumenge amb 31 anys entre ‘pexo y esparda’ vaig pujar al cim del Penyagolosa per celebrar un dia tan important en la meua vida.

L’ascensió al cim des de l’ermitori de Sant Joan ja la vaig descriure en un article anterior. En aquest que ara escric únicament et deixaré les imatges que vaig poder vore i que espere que prompte les pugues vore tu també en directe!

PR-V 152: ASCENSIÓ AL MONTGÓ

DADES DE L’EXCURSIÓ: PR-V 152
Data:20 octubre 2007
Senderistes: Loli, Guillem, Joansa, Paco Lluís, Mage, Enric, Josep i David
Lloc d’Inici: Dénia
Comarca: La Marina Alta
Recorregut: 10′5 km
Temps aproximat: 4h
Dificultat: Mitjana

Mapa de la Ruta:

Descripció: Ens va eixir un dia magnífic per a caminar. A les 10h ja estàvem al peu del Montgó per tal de començar la nostra ruta. Orientats i guiats per Enric (un apassionat del Montgó) vam anar ascendint per la cara que dona a la mar del macís, observant meravellats el paisatge que poc a poc quedava als nostres peus. L’ascensió no equival al mapa que tens més amunt. La que vam fer nosaltres puja per l’altra part del Montgó deixant a l’esquerra la creueta de Dénia.

La senda, primer més ampla i després molt estreta, puja cap a la cresta que tenim davant i en alguns trams cal vigilar per tal de no precipitar-se costera avall.
En tot moment, s’observa el terme municipal de Dénia ocupat, pràcticament en la seua totalitat, per casetes d’estiueig.

Durant l’ascensió es poden observar les més variades espècies que viuen en aquest macís. Segons els experts, hi ha més especies vegetals al Montgó que a tota Anglaterra. Entre estes espècies destaquen els grans caragols, que en èpoques de pluja es poden veure amb gran facilitat.
El primer tram de la ruta consta d’una ascensió constant que acaba quan s’arriba a la cresta del cim.
Des d’allí, s’observa un molt bonic paisatge.
Després hi ha algun tram pla i dos pujades amb molta pendent que cal fer-les amb tranquil·litat.

El final de l’excursió, fins el punt geodèsic, resulta molt agradable i bonic pel paisatge que es pot observar a les dues parts de la cresta. Llàstima que no es podia vore Eivissa i les illes, que segons vam discutir i no vam arribar a cap conclusió, està entre una distància de 75 i 150 km. Algú té la resposta?

La baixada la vam fer per l’altra part del Montgó. La que ens deixa al camp de tir i a la carretera que va vora costa des de Dénia fins Xàbia. Un descens tranquil i bonic durant el qual ens vam creuar (cap a les 14 hores) amb uns quants anglesos que aprofiten ixa hora per a pegar una volteta (aprofitant la calentor del sol…)

Per finalitzar el dia, com no podia ser d’altra manera, vam anar a dinar a un restaurant vora el Montgó que ens va delectar saborosament amb un arròs a banda. La imatge o diu tot!

31

Penyagolosa ha estat, per a mi, refugi de sentiments molt intensos. Des dels més bonics (allí em vaig enamorar) fins els més dolents (allí he deixat caure alguna pena).
Ahir vaig pujar el seu cim.

La pujada més tradicional es fa pel barranc de La Pegunta. En aquesta època de l’any, la tardor, els arbres caducifolis tenen les fulles grogues, roges o marrons preparant-se per a la vinguda del dur hivern que segur que els porta alguna nevada. Aquests colors intensos contrasten amb el verd que ahir restava humit per la pluja nocturna. Pel terra, milers de bolets rojos, blancs, blaus, grocs i taronja broten de l’herba per la força de les últimes pluges. Tot un conjunt de sensacions, olors, imatges, sorolls que fan de l’ascensió un dels millors plaers de la vida.

Ahir, però, durant tota l’ascensió vaig caminar entre una boira densa que no deixava vore a molta distància. El sol no tenia la suficient força per travessar aquesta boira i la bellesa de l’ascensió continuava amagada. A les últimes passes de l’ascensió, quasi al cim, vaig poder vore el primer raig del sol.

Al cim no es veia res de res. Tot eren núvols que, empentats pel vent, creuaven el cim i continuaven direcció la mar. Però poc a poc, els núvols van deixar de ser tan densos i el sol s’albirava a través d’ells simplement amb la seu silueta. Després, els raigs hem van arribar a la cara que, tot i l’intens fred, ho va agrair.

La resta t’ho deixe veure en aquest vídeo. Segurament la imatge no és tan nítida, ni tan encisadora com la que vaig poder admirar jo… però et servirà per fer-te una idea i així, agrair-te que m’hages felicitat el dia del meu 31 aniversari (no patisques, la edat no hem pesa… hem pesen les penes). Ací tens el meu regal per a tu:

Quan vaig fer els 30 pensava (estava segur) que la meua vida anava a pegar un canvi radical.

Ara que en faig 31 espere (desitge!) que es faça realitat el que me va enviar una amiga: “Espero que tengas un buen dia y un mejor año”. De moment el dia va ser fantàstic, ara falta l’any…