He hagut d’obrir un altre bloc perquè aquest m’ha creat uns problemes que no he pogut sol·lucionar.
Per tant (i perdoneu per la molta feina extra que t’estic fent fer…) et faig saber que a partir del 2008 el meu bloc personal estarà allotjat al següent enllaç:
Si vols saber més coses sobre mi… t’espere!
Del bloc d’Aída he pogut vore el calendari per al 2008 de la Massa Crítica. Haurem d’estar atents per a no pedre’ns cap concentració.
La nit de cap d’any vaig escriure açò:
Ja ha passat el cap d’any. Un cap d’any sentit i especial pel que anava a passar i per les emocions que anava a recordar.
M’he trobat molt a gust. Entre amics i amigues i els nostres fills. Que més puc demanar?
Són les tres de la matinada i tot ha acabat i un nou any comença. El 2008. fa trenta un anys que vaig començar a viure i, tot i que tots i cadascun dels anys m’han fet créixer, l’últim ha estat el més intens en emocions i vivències. Tant per al que ha estat dolent com per al que ha estat bo i dolç (que ha sigut molt!). He sentit molt durant aquest any. Però ara en comença un altre que es mereix que el tracte millor. I els que ens estimen també ho mereixen. I molt!
De l’era dels mòbils en la que estem immersos puc agrair aquests missatges:
- Telefonica le informa que aceptamos nuevas tarifas ajustadas a su vida sexual. Cuanto menos folle, menos paga. Enhorabuena: con sus datos del 2007, este año le va a volver a salir gratis la cuota de abono. Feliz 2008 y a ver si se esmera.
- ¡Bon any 2008! Que la revolució siga una realitat, que el món siga millor, que la justícia siga per a tots, que el valència guanye la lliga i la copa, que la dreta no guanye les generals, que Eupv no desaparega i que salut i república per a tothom.
- Feliç any nou
- Salut, amor i república per al 2008. Una abraçada.
- No pienses que lo justo es lo correcto, por que si te metes un dedo en el culo queda justo, pero no es lo correcto. Lo correcto ahora es desearte feliz AÑO 2008.
- Plaerdemavida Roig i Cervero vol que sigues el seu padrí en Aldaia. Algun dia del 2008. Que serà millor que enguany, segur!
- Demà ens posem en marxa per tal de portar al mon a David Torrent Company. Sort per a l’any entrant. Per cert el bateig també a Aldaia.
- Feliz año familia. No os preocupeis por la programacion de tv que ya estamos nosotros para vigilarla. De momento lo mejor en la 2 hacen gomaespuma. Un beso.
- Ojala que el 2008 te trate bien a ti especialmente, un besete.
- ¿Has molestado en las campanadas? Que tengas un feliz 2008. espero compartirlo contigo. Besos a todos, disfrutad.
- Bon any, moltes felicitats i visca la baronessa d’Alaquàs!
- Festeja con champan y tu año sera genial. Con uvas y buen vino tu año sera divino. Pero si quieres un año estelar no te olvides de fo…. ¡¡FELIZ AÑO!! Suerte en el 2008.
- Feliç any nou 2008.
A tots/es ells/es moltíssimes gràcies pels desitjos. Els que han estat de viva veu no te’ls escrit. Però també han estat bonics i sincers.
Per a tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells uns sincers desitjos de felicitat, sort i amor per al 2008!
Convidats per una parella d’amics, que cada vegada ho som més, els últims dies del 2007 vam disfrutar de la tranquilitat d’una aldea de Morella anomenada La Llèqua.
Abraham, Bàrbara, Guillem, Loli, Vicent i jo vam passar quatre dies junts compartint vivències, coneixements i, sobretot, riguent-nos uns dels altres (uns més que altres… cabrons!).
El primer dia vam anar a Morella (ja que santa Bàrbara encara no hi havia estat) i vam pujar pels seus bonics carrers fins el punt més alt del castell. Entre tigres, batalles, aplecs dels ports… aquest poble vibra amb la seua historia que és també la del nostre País. El dinaret va estar, com no podia ser d’altra manera, de categoria!
El dia següent, després que el nostre cos intentara digerir la torrada de carne que ens vam fer la nit anterior, vam visitar una zona propietat de la fundació Bancaixa on vam poder vore un bosc de roures centenaris impressionants.
Per la nit, Ares del Maestrat ens esperava per a festejar la commoració del 300 aniversari de la crema del poble, un 29 de desembre del 1707. Aquella nit, vam sopar amb tots els habitants d’aquest xicotet poble, dels massos i també dels que s’aproparen dels pobles del voltant. El sopar va ser molt tranquil (potser massa per a nosaltres… acostumats a un ritme més frenètic). Després de plenar l’estòmac, Tres fan Ball i Pepet i Marieta ens van fer moure el cos… tot i l’edat que ja ens va fent pensar-nos alguns moviments…
Han estat uns dies de descans i de riure entre amics i amigues. Molts bons dies per a reprendre la vida quotidiana que m’ha rebut molt bé i que m’ha fet passar un tranquil, sentit i acollit cap d’any… Però això ja serà un altre article.
Jaume i Tito… dos personatges…
Diuen que estes dates són de retrobaments de familiars que fa temps que no vegem. Aquesta nit he pogut he pogut disfrutar, amb totes I cadascuna de les lletres, d’aquesta famosa dita.
Alguns érem cosins de primer ordre. Altres no. Però això no ha importat per a que el sopar que ens ha acollit, ens fera mantindre una conversació distesa i entretinguda sobre moltíssims aspectes.Sobre l’amor, el treball, els nostres pares, els nostres desitjos, el futur, els museus, els familiars… tants temes han estat immersos dintre la conversació que ha estat un pur plaer poder compartir-los amb ells i elles. Un pur plaer.
Altra vegada he de d’agrair-li al meu cosí Vicent ‘El crack’ que m’haja brindat aquesta meravellosa oportunitat de poder compartir taula i coberts (i fer el sopar també) amb familiars que després d’aquesta nit els tinc més a prop del cor. Molt més a prop del cor.
Són les 4.27 i si Tito no ‘ens haguera tirat’ encara estaríem parlant de les nostres coses. Realment hem tingut la dosi suficient (que a mi se m’ha fet curtíssima) d’estima i de sentiment del que sentim i del que vivim.
Quasi res!
La última adquisició en samarretes que he tingut me la van regalar el passat 21 de desembre al dinar del treball quan el meu amic invisible, molt encertadament, me va regalar aquesta samarreta de la marca perrolento.
Anava amb indirectes, ja que sóc dels pocs que no arriben tard al seu treball i l’eslògan de la samarreta és una bonica pedrada per als meus companys de treball: PERROLENTO NUNCA LLEGA.
Doncs bé, me va agradar molt (gràcies Ana!).
Si voleu més informació sobre perrolento haureu d’entrar a la seua web: perrolento.com
La Sierra del Ave és un magnífic mirador des d’on es pot observar gran part de les comarques que envolten la ciutat de València.
El seu cim més alt està situat a 1057 m. d’altitud. El seu accés el vaig realitzar des de la mateixa localitat de Dos Aguas, des d’on, un poc abans d’arribar al mateix poble venint per la carretera de Montroi, ix una pista mig asfaltada que voreja la muntanya, la qual vaig seguir buscant la caseta més elevada. Des de la tanca de la caseta ix la senda que ascendeix cap al cim d’aquesta serra.
En un primer moment, la senda ascendeix sense contemplacions, dirigint-nos cap a dos espolons, coneguts com els Pilones de la Garita. Creuant aquests pilons i pocs metres més avant, s’arriba a un collat des d’on es pot observar el mateix cim de la Sierra del Ave. La senda, segons narra Almerich al seu llibre ‘Caminos, parajes y paisajes abiertos al Mediterráneo’, és una antiga senda de ferradura que es manté molt deteriorada.
Segons conta Almerich al seu llibre (el qual vaig utilitzar de referència), a partir del collat s’ha de prendre direcció nord-est cap a una torre elèctrica (per cert, que feia un soroll molt molest!). ‘Únicament’ se’n veuen quatre i cap a la direcció que diu el llibre n’hi ha tres… per tant, vaig haver d’endevinar quina d’elles era. Segons narra al llibre, l’antiga senda va per la ma esquerra de la torre per a seguir por una senda muy marcada que siguiendo un pequeño barranco bordea unas pequeñas crestas rocosas siempre por su vertiente norte y quedando las crestas a nuestra derecha. La realitat és que la senda ja no existeix. Ni un poc. I vaig haver de pujar a la cresta (amb les cames totalment arrapades per l’extensa mata de carrasques i argelagues que m’arribaven fins la cintura) per tal de, crestejant poc a poc i disfrutant d’unes molt boniques vistes, arribar fins la torre vigia i el punt geodèsic que indiquen el cim de la Sierra del Ave. Es pot agafar la pista que ascendeix, d’una manera més senzilla i menys arriscada, al mateix punt.
Des del mateix cim s’admira tot un impressionant paisatge que les paraules no arriben a descriure. Vaig tindre la grandíssima sort de gaudir durant 30’ d’aquest punt desconegut per molts dels excursionistes i que hauria de formar part de l’extensa xarxa de PRs del nostre país. No podem tindre el luxe de deixar el cim de la Sierra del Ave sense una curada xarxa de senders que li donen vida i la mantinguen desperta.
Per a la meua gran sorpresa i admiració, al intentar baixar per la cara nord de la cresta, en busca de la senda que s’havia menjat la frondosa vegetació, vaig poder veure quatre cabres munteses que, al notar la meua insignificant presencia, van fugir per l’altra vessant de la cresta, deixant-me bocabadat pel que havia acabat de veure.
Una eixida recomanable i bonica!
|
 | Anna Ferrer a COSINS |
| Anna Ferrer a CARMEN |
 | karles a ME’N VAIG |
 | Eduard a ME’N VAIG |
 | Raül a BERNAT JA TÉ 3 ANYS! |
| Anonymous a 5 CIMS: PENYAGOLOSA |
