La Sierra del Ave és un magnífic mirador des d’on es pot observar gran part de les comarques que envolten la ciutat de València.
El seu cim més alt està situat a 1057 m. d’altitud. El seu accés el vaig realitzar des de la mateixa localitat de Dos Aguas, des d’on, un poc abans d’arribar al mateix poble venint per la carretera de Montroi, ix una pista mig asfaltada que voreja la muntanya, la qual vaig seguir buscant la caseta més elevada. Des de la tanca de la caseta ix la senda que ascendeix cap al cim d’aquesta serra.
En un primer moment, la senda ascendeix sense contemplacions, dirigint-nos cap a dos espolons, coneguts com els Pilones de la Garita. Creuant aquests pilons i pocs metres més avant, s’arriba a un collat des d’on es pot observar el mateix cim de la Sierra del Ave. La senda, segons narra Almerich al seu llibre ‘Caminos, parajes y paisajes abiertos al Mediterráneo’, és una antiga senda de ferradura que es manté molt deteriorada.
Segons conta Almerich al seu llibre (el qual vaig utilitzar de referència), a partir del collat s’ha de prendre direcció nord-est cap a una torre elèctrica (per cert, que feia un soroll molt molest!). ‘Únicament’ se’n veuen quatre i cap a la direcció que diu el llibre n’hi ha tres… per tant, vaig haver d’endevinar quina d’elles era. Segons narra al llibre, l’antiga senda va per la ma esquerra de la torre per a seguir por una senda muy marcada que siguiendo un pequeño barranco bordea unas pequeñas crestas rocosas siempre por su vertiente norte y quedando las crestas a nuestra derecha. La realitat és que la senda ja no existeix. Ni un poc. I vaig haver de pujar a la cresta (amb les cames totalment arrapades per l’extensa mata de carrasques i argelagues que m’arribaven fins la cintura) per tal de, crestejant poc a poc i disfrutant d’unes molt boniques vistes, arribar fins la torre vigia i el punt geodèsic que indiquen el cim de la Sierra del Ave. Es pot agafar la pista que ascendeix, d’una manera més senzilla i menys arriscada, al mateix punt.
Des del mateix cim s’admira tot un impressionant paisatge que les paraules no arriben a descriure. Vaig tindre la grandíssima sort de gaudir durant 30’ d’aquest punt desconegut per molts dels excursionistes i que hauria de formar part de l’extensa xarxa de PRs del nostre país. No podem tindre el luxe de deixar el cim de la Sierra del Ave sense una curada xarxa de senders que li donen vida i la mantinguen desperta.
Per a la meua gran sorpresa i admiració, al intentar baixar per la cara nord de la cresta, en busca de la senda que s’havia menjat la frondosa vegetació, vaig poder veure quatre cabres munteses que, al notar la meua insignificant presencia, van fugir per l’altra vessant de la cresta, deixant-me bocabadat pel que havia acabat de veure.
Una eixida recomanable i bonica!
La primera foto de l’ascensió del dissabte… açò ja anava en serio…
