GONDWANA

Segons la wikipedia Gondwana és el nom que se li donà a l’antic bloc continental que resultà de la part meridional de Pangea, quan es va extingir el Mar de Tetis cap a l’oest. De Gondwana eixiren Sudamèrica, Àfrica, Austràlia, l’Indostànic, l’illa de Madagascar i l’Antàrtida, al llarg de Cretàcic.

Per a mi, després d’anit, també és un restaurant que està situat a la ciutat de València. Junt al mercat de Russafa. Un lloc on vaig passar molt bona vetlada amb Esther, Sole i Sonia. On vam compartir cinc plats exquisits i dues botelles de vi de ribera del Duero. També una conversació entretinguda, amena i divertida. Ho vaig passar realment bé. És la primera vegada en 31 anys (que jo recorde) que ens juntem els quatre per anar a sopar i ho tornaria a fer amb els ulls tancats… Fantàstic!

Del barri de Russafa únicament dir-te que (Esther se’ls ha fet tots!) tens una variadíssima i moderna oferta de restauració. Recomanable totalment anar a sopar alguna nit que altra per ixe barri de València.

Gondwana
Valencia. c/ Carlos Cervera, 15 cantó amb c/ Cura Femenía
Tlf. 963 353 600
Preu aprox. 18 euros.

LA CARME

El dissabte vam fer un d’estos sopars que fem els amics en els que únicament va un membre de la parella. Ací dalt tens la imatge dels cinc personatges que anaren al soparet a La Carme (falte jo), en la ciutat de València: Jordi, Anton (amb febra no s’ho va voler pedre), Vicent M. i Vicent F i Josep Murillo.

El sopar va estar d’allò més entretingut. Abans de posar-nos els primers plats ja ens havíem begut dues botelles de vi tinto ecològic de Vega Valterra.

Del grup que vam anar, únicament un o dos havien anat a sopar a La Carme i segons ens van dir, la carta és la mateixa des de fa 20 anys. Les especialitats són les següents: costelles a la mel, creps farcits, illes flotants i gelats artesans. D’estes especialitats et puc dir que únicament en vaig provar tres, de primer plat crep farcit, de segon costelles a la mel i de postres illes flotants. Estava tot deliciós. El menú són 20 euros i a banda està el vi… vam eixir no arriba a 30 euros amb café i xupito de mistela… Molt recomanable. Molt bon tracte amb els cambrers i tot i ser un poc lents va resultar una vetlada del tot divertida i entretinguda.

Dels records d’aquella nit ens els quedem a la retina els que vam anar. Crec que era la primera vegada que eixíem nosaltres a soles i la nit va estar molt bé. Ací et deixe a Jordi quan se li va posar el cap calent… o il·luminat… com aquella cançó que diu: “xiqueta meua, tinc el piu encès en flama…”… doncs no afegiré res més:

…

Acabe de rebre un correu de Jordi on ens envia a tots els que vam anar al sopar unes imatges que la meua memoria havia oblidat… segurament algú tingué festa ixa nit…

Com diu Jordi: Bueno, bueno para que luego digan que no hay sitios interesantes por la noche en Valencia. Para muestra un botón ¿o quizas quise decir condón? Jejejejejejeje

BAJANDO AL SUR

Anit, continuant amb la tradicional quedada d’entre setmana per anar al cine, vaig anar al ‘poble’ de Begoña per a sopar amb ella.

Com se’ns va fer tard, vam decidir sopar tranquil·lament a Bajando al Sur.

Aquest restaurant és una bocateria en la que es pot menjar excel·lents sandvutxs, boníssims creps i saborosses postres caseres. Hi ha molta varietat en entrepans que es poden provar en tres pans diferents. Per als vegetarians també hi ha diferents combinacions amb codonyat, verdures i formatge.

Nosaltres vam provar una ensalaeta (també són molt variades) i cadascú un entrepà. Estava tot molt bo. Begoña, com és reincident en aquest restaurant, ja sabia exactament el que demanar abans de sentar-nos a sopar.

En definitiva: molt bon lloc per a una vetlada tranquil·la, per xerrar indiscretament i compartir penes i alegries.

Adreça: Carrer Dr. Monserrat, 32 mapa
Telèfon de contacte: 96.392.50.86

CAFÉ DEL MAR I TONI BLAY

Anit vaig anar a sopar a la ciutat de València amb uns amics (per cert, que un d’ells ja estarà a Colombia… salutacions!).
Vam anar al Café del Mar que està situat molt a prop de la Plaça Rodona (la qual podeu vore a la imatge de baix). En una guia he trobat la següent descripció del baret: Plaza Lopez de Vega, 4 46001 Valencia Tel. +34 96 392 25 58 Local de ambiente juvenil. Música fusión. Servicio en terraza en plaza histórica. Platos con influencias étnicas y mediterráneas Bus: 11, 71, 81, N2, N5.
En la meua opinió és un lloc molt agradable per a sopar per la nit. Molt bons menjars. destacable el foie d’anec amb poma torrada, meló, lletuga…. El Café del Mar està darrere de la parròquia de sta. Catalina. Un poc car… tot i que vam demanar molta quantitat.

Feia temps que no anava a sopar a la ciutat de València i me va sorprendre la quantitat de gent que utilitza la bici. Vaig pensar que estaria bé fer un inventari de les bicis i els seus usuaris. Com a mínim, estaria curiós i divertit!

Bé, com anit vaig pensar fer un article sobre aquest sopar que va ser tan acollidor, divertit i entretingut, he buscat imatges de la bonica plaça Rodona de València. He trobat un espai al flickr de Toni Blay que té moltes imatges de la ciutat de València. Moltes d’elles sorprenents. Si vols entra-hi.

EL MIÉRCOLES TOCA

Un bloc valencià dedicat a l’apasionant món de la gastronomia, creat per Karoleta i Quesoy.

La dinàmica del bloc és envejable, queden els dimecres per a sopar i d’ixe sopar fan la crònica amb fotos i textos amerats d’una tranquila i dolça explicació. (tot i ser de color rosa el bloc, cosa que no m’agrada gens!)

Com ells/es diuen: Este blog se corresponde con el recorrido gastronómico, y de presupuesto medio, que llevamos a cabo Karoleta y Quesoy. Cada miércoles le toca a uno escoger un local…. y pagar la cuenta…. así disfrutamos de una oferta diferente, divertida e ideal para compartir desde un buen caldo de la tierra hasta el mas rico de los postres. Aquí yace, por lo tanto, ese magnifico regusto que nos han ido dejando las ya numerosas y sin embargo especiales cenas de los miércoles.

En datos personales podem llegir:
Karoleta y Quesoy
Amigos y residentes en la provincia de Valencia, dedicamos la noche del miércoles a investigar y disfrutar en la gastronomía local, noches estas sin grandes problemas de reservas y donde la compañía y la atención de los profesionales permite disfrutar al máximo tanto del local como de sus logros culinarios.

Vos el recomane fermament perquè pel que he pogut llegir és un bloc especial i cuidat fet des de València… entreu i asaboriu-lo: El Miércoles Toca

Gràcies Conxa

Cata

El passat dissabte per la nit vaig poder anar a la meua primera cata de vins.

La idea era fer un derbi autonòmic entre vins del País Valencià contra vins de Castilla La Mancha per a celebrar un sant i un dia del pare familiars.

El lloc triat per a fer la cata va ser Envinarte (Envinarte – C/ Serrans, 6 – Tel. 963913930), un nou concepte de tenda de vins atès per Teresa, una experta en vins i cates que va aconseguir crear una deliciosa vetlada.

La dinàmica de la nit va començar amb l’explicació dels aspectes que ens anàvema fixar. Primer que res la vista anava a jugar un paper important per a aproximar la data que tenia el vi a provar. Després vam vore, fent menejar el vi i deixant-lo caure pel vidre de la copa, quina quantitat d’alcohol tenia. Després l’olfacte. I per finalitzar el provaríem. Esta era la dinàmica de la nit.

Primer ens van servir dos vins amb la peculiarita que ningú de nosaltres sabiem quin vi ens estaven posant. Feiem les nostres comprovacions i després cadascú deia quins aspectes i diferències havia trobat en cadascun d’ell.

La primera cata la va guanyar el vi manchego (no recorde com es deien les dues botelles).

La segona cata la va guanyar el vi valencià. Ens va traure un Vínculo, que en un primer moment agradà a la majoria, però amb el pas dels minuts anà agafant cos l’altre vi, un Enrique Mendoza, i acabarem donant-li la victòria.

Per finalitzar, dos vins dolços que va ser en la única cata en la que vam estar tots i totes d’acord. El vi dolç valencià destacaba pel seu intens sabor i olor a raïm, a terra. Mentre que l’altre era molt suau però donava la sensació de ser més artificial.

Conclusió: una molt bona nit i una experiència per a fer, com a mínim, una vegada en la vida.

Durant la cata vam poder menjar gran quantitat d’aliments que ens van anar portant poc a poc i que va fer disminuir (a mi no) els efectes de l’alcohol.

MésMacrolepiota

Este matí Begoña ha tornat a Almedíjar per replegar les macrolepiotes que vam vore el diumenge i encara no estaven obertes.

Ens ha portat una a casa i per a que vegeu el tamany li hem fet una foto a Bernat amb la macrolepiota.

I realment Bernat no ha eixit molt afortunat a la foto, el tenim un poc malalt de l’ull de l’esquerra.

Com la macrolepiota del diumenge, esta també se l’hem fet amb allets i fregideta amb oli. Estava boníssima!

Gràcies Begoña!

MacrolepiotaProcera

El diumenge vam estar a la Serra d’Espadà, concretament a Almedíjar, buscant bolets, però el nostre èxit va ser escàs.

Vam vore molta varietat però, tot i acompanyar-nos Begoña (una especialista en aquesta temàtica), no vam vore altra cosa comestible que la MACROLEPIOTA PROCERA.

Bonica i gran quan la veus a la muntanya, però encara més espectacular quan te fas un plateret fregideta i amb allets. Amb un únic exemplar et pots fer una molt bona tapa i sobretot sabrossísima.

Ací vos detalle algunes de les característiques d’aquest bolet:

DESCRIPCIÓN: Sombrero muy grande, de 10-25(40) cm, primero ovoide, después campanulado, y finalmente extendido y ligeramente umbonado, con el margen fimbriado. La cutícula, que inicialmente es lisa, pronto se resquebraja y se forman grandes escamas algodonosas de color pardo-gris oscuro o pardo rojizo, fácilmente separables, sobre un fondo muy fibrilloso de color gris-crema, con el disco central más oscuro y menos escamoso. Láminas juntas y soldadas a un collar (collarium) – separado del pie por una estrecha valécula- de color blanco-crema que se manchan posteriormente de pardo hacia a la arista. Esporada de color blanco. Pie separable y bulboso, de 10-30(40) cm, fistuloso, del mismo color que el sombrero y fuertemente jaspeado. En el ápice tiene un anillo doble, grande y móvil, rodeado de escamas algodonosas, blanco en la cara superior y pardo en la inferior. Carne abundante y blanda en el sombrero, muy fibrosa en el pie, de olor suave y afrutado, y de sabor parecido al de las avellanas.
HÀBITAT: Hongo saprotrófico que vive en toda clase de bosques, en claros y márgenes de bosque herbosos, en suelos húmedos y con abundante hojarasca. Fructifica desde la primavera hasta el otoño, aisladamente o en grupos numerosos. Es muy común; Se halla desde el litoral hasta los Pirineos.
COMESTIBILITAT: es muy buen comestible, apto para hacer a la brasa o rebozado. Hay que desechar el pie por ser demasiado fibroso. Cuando el sombrero aún está cerrado, puede rellenarse de carne y puede hacerse al horno, con mantequilla y queso rallado, y resulta así excelente.

En varem vore cinc que encara estaven tancades i demà Begoña i Rocio s’aproparan altra vegada per a vore si encara estan i, sobretot, per a vore si ja estan obertes.

De pensar-ho se m’obri la fam!

Per cert, a l’entrada del poble ens va parar una dona major que es deia Teresa que ens venia rebollons en cas de no trobar-ne. Es veu que enguany a la Serra Esdpadà ha hagut bona temporada.