PEP BOTIFARRA

Pep El Botifarra és un cantant excepcional. Un dels pocs que ha passant molts anys recopilant cançons dels nostres vells. Cançons de la terra. Cançons del País.
El dijous a la nit a Silla va fer, segons els assidus, un dels seus millors concerts.

Vam poder gaudir de les seues cançons. Amb molt bona música. Molt bones lletres. I uns comentaris, entre cançó i cançó, que feien caure de les butaques. El Botifarra utilitza un llenguatge del poble, com ningú, amb refranys, malnoms, expressions que el fan únic i irrepetible. Vam poder sentir amb el cor la música dels nostres avantpassats i que ens quedaran, per sempre, a les retines dels sentiments. Fou fantàstic!

Anàrem Pep, un altre Pep que estima i cuida el país, Empar, que es va haver d’aguantar més d’una vegada per no aplaudir abans d’hora… la meua germana Conxa que s’agafava a la butaca per no posar-se a ballar… i jo que, evidentment, amb la càmera no vaig poder immortalitzar ni una mil·lèsima part del que vam sentir…

Amb el goig d’haver passat molt bon moment li vaig comprar un exemplar del seu últim disc agraint-li l’actuació i donat-li l’enhorabona pel bon moment que ens havia fet passar a tots i totes. A l’obrir el cd vaig tenir dues agradables sorpreses:
1. Quan lleves el cd es pot vore Felip V cap per avall…
2. En la contraportada de les lletres escriu, segurament, un personatge de Massalfassar que serà dels que més saben de música valenciana i en valencià: Josep Vicent Frechina. El seu bloc de música, La caseta del plater (cròniques musicals del país invisible) és un dels blocs que entrarà al meu llistat d’amics. Meleta pura per als sentits. Tot, el comentari al cd del Botifarra i el bloc, dues agradables sorpreses que hem porta molts bons records de dimonis de l’horta nord…

Ací penge la Malaguenya (que versiona Obrint Pas al seu últim disc) i que en estat Pep Botifarra sona de categoria! (ho senc, però la tecnologia, en aquest cas, brilla per la seu absència…)

JAN

Este cap de setmana he pogut passar uns moment amb Jan, un alemà, amic del meu cosí Vicent (el crack!) que venia a passar el cap de setmana i vore les coses més boniques de la ciutat de València i de l’Horta.

El divendres soparet al corzo…
El dissabte, Vicent li organitzà un tour per la ciutat de València. I per la nit, allí vaig anar jo, soparet a casa Matilde, al carrer baix, i de festuqui pel Carme.
El diumenge Albuefera i horta de València. Feia temps que vaig anar a l’albufera a fer un passeig en barca per aquesta mar dolça valenciana, i ahir va ser la segona vegada que ho feia. Realment va ser un passeig bonic, vam poder gaudir de les aus que venen a descansar a la tardor i no patir el fred d’altres regions del món. La Gavina, l’Agró blau, la Garseta blanca, La Corba, el Gall de canyar i, sobretot, el Collverd. L’Albufera bull moltíssima activitat. I el sol matiner reflexat a l’aigua i li dona una bellesa espectacular.

Ací teniu un video per a il·lustrar el viatge:

Ens vam passar dues hores donant-li marxa a les càmeres digitals (jo, al mòbil) per intentar immortalitzar aquestes imatges que tant ens estaven agradant…

Després vam anar al Perelló, a passejar per la platja i a fer-nos una cervesseta vora mar. Vam aprofitar per parlar amb Jan de les diferents maneres de vore la vida, de com s’organitza el llenguatge, de les dones, del temps, de l’espai… de tot un poc.

I per acabar bé el diumenge (sobretot jo que ja tenia la bateria quasi buida), ma tia va fer una paella per a que Jan se n’anara ben content i amb ganes de tornar molt prompte. Estic segur que així serà. La paella era de conill i pollastre, bajoqueta i garrofó… com no podia ser d’altra manera!

Els dos ‘enamorats’ passejant-se per la platja del Perelló i programant nous viatges arreu del món. Vicent i Jan són dels que posseeixen una altra manera de vore la vida i el món. Per a ells el món és un espai obert per descobrir. Un espai que se’ns ofereix i que no tenim el dret de despreciar. Cada racó amaga un secret i ells viuen per descobrir-lo. Són únics i irrepetibles i això els fa estar atents a qualsevol detall de la vida… jo flipava!

MERAVELLES VALENCIANES

S’ha posat en marxa una iniciativa molt xula que tracta de triar les set meravelles valencianes.
A la web de Meravelles Valencianes pots trobar tota la informació.

AS SHIT BY IRRIGATION DITCH

La meua germana que en açò del valencià és prou entesa, m’ha fet arribar aquest correu on me dona unes quantes lliçons i expressions per si me trobe algun guiri pel carrer… més que res per eixir del pas…

Take the candle because the procession is long.

Agarra el ciri que la processó és llarga.

As shit by irrigation ditch.

Com cagalló per sèquia.

Every rock makes wall.

Tota pedra fa pared.

The fig of your mother!

La figa de ta mare!

That one who is not, does not find himself.

Qui no està, no s´encontra.

Give the trompa back to the boy!

Torna-li la trompa al xic!

The Mother who goes!

La mare que va!

And the father who comes back!

I el pare que ve!

Take care, don´t scald.

Tin cuidao no t’escaldes.

It rains a little bit, but although it rains a little, it rains enough.

Plou poc, però pa lo poc que plou, plou prou.

Throws more a count´s hair…

Tira més un pel de figa…

Next nothing says the newspaper.

Casi res porta el diari.

What goes forward, goes forward.

Lo que va davant, va davant.

Good morning in the morning!

Bon dia, pel matí!

And now what are we doing with the stock/hot liquid?

I ara què fem del caldo?

Always the same song!

Sempre la mateixa cançó!

I would like to see you by a little hole!

M´agradaria vore´t per un foradet!

Che, today are we going to see the gunpowderdisplay?

Che, hui anem a vore la mascletá?

Reballs how much water is falling down!

Recollons quina aigua cau!

The count of your aunt

La figa ta tia

I shit in the salad sea!

Me cague en la mar salá!

The mother who has give birth!

La mare que t’a parit!

Go to do the wank!

Ves te’n a fer la mà!

Ai if your you wanted and I left myself.

Ai si tu volgueres i jo em deixara.

The thing has testicles!

Te collons la cosa!

FALTA, FALTA I FALTA!

El dissabte vaig anar a dinar a casa d’una amiga meua que viu a la ciutat de València, Cap i Casal, a l’avinguda del Cid (Begonya, únicament falta que pose el número i la porta…) i a la porta del seu pati vaig poder vore aquest cartell que destaca per la quantitat de faltes ortogràfiques.

No me considere un especialista en aquest tema (com podreu llegir en el meu humil bloc) però al nostre país el tema de la llengua (siga quina siga) és per plorar.

Aquest cartell té diferents errors o faltes:
- Museu, per ser la primera paraula hauria de començar en majúscula, no? Avui ho donàven a la classe de 1ESO, les paraules que van darrere de punt o inicien un text van en majúscula…
- d’História, si és en valencià (o català) l’accent és obert i no tancat com ho posa ací. Si és en castellà (que pareix no ser el cas per la paraula que inicia el cartell) no porta accent…

Com pot ser que en 3 paraules cometen 2 errors?

Al final, deixarem d’escriure per no cometre errors i ho indicarem tot en imatges!

Paciència amics i amigues!!!!

BOTIFARRA

Imprescindible escoltar Pepe Botifarra per a conèixer la historia del nostre país. El seu últim treball ha estat el millor disc de folk, Premis Ovidi 2007.

Ací vos copie la seua biografia… i no perdeu detall d’alguna de les seues actuacions:

Nascut al barrí de la juderia de Xàtiva ara fa quaranta-quatre anys, fill de Botifarra, nét de Botifarra i besnét de Botifarra, ja en fa vora trenta que es dedica a la cançó tradicional.
Tot va començar quan, els primers anys de la Transició , es van tornar a fer les albaes del carrer Puig, un carrer que hi ha al principi del raval de Xàtiva. Així ho recorda Pepe: «Jo tenia aleshores catorze o quinze anys i m’agradava molt cantar. De fet, m’abuela, que era de Benigànim, era molt cantadora i em va ensenyar molts romanços i cantineles. En una d’aquelles albaes del carrer Puig un dels cantadors em va animar a cantar-me’n una i ja veus… ací estic».
Més endavant, per suggeriment d’un amic, va entrar a formar part del grup Sarau, de la Llosa de Ranes, amb qui gravà un disc excel·lent, Balls i cançons de la Costera , fr uit d’un llarg treball de recerca per tota la comarca: «En Sarau hi havia una colleta de gent que ens dedicàvem a la investigació, centrats exclusivament en el folklore de la Costera perquè, no m’està bé a mi el dir-ho pero, la nostra comarca… no cal parlar. L’únic que no tenim són seguidilles, però fandangos, jotes i cants de batre… tots els que vullgues. Amb este grupet arreplegàrem cançons a Canals, a Rotgla, a Moixent, a Montesa, a Vallada, a la Font , a Barxeta, a Genovés, a la Llosa… I a Xàtiva: Xàtiva era, estic parlant-te de fa vint-i-dos o vint-i-tres anys, “el no va más”.Jo he calculat que, en total, vàrem registrar cinquanta-dos peces de la comarca, a banda de molta borumballa».
Aquest treball de recerca li permeté conéixer i fer amistat amb els darrers cantadors i cantadores tradicionals, dels quals rebé un mestratge definitiu a l’hora de configurar la seua personalitat com a intèrpret dels repertoris de tradició oral. Molts d’ells han mort ja fa alguns anys, però Pepe encara els recorda amb una emoció encomanadissa: «la tia Rosàrio de Canals, que tenia noranta-dos anys aleshores i ens ensenyà el “Dotze i u” – tenia una gràcia encara per tocar les postisses! –, la tia Blanca la resadora, que cantava les jotes, la tia Milieta de Barxeta, que ens cantava les jotes de quintos i la malaguenya, el tio Vicent el Moreno,
de Torrella, que m’ensenyà el “Romanç de Sant Vicent Ferrer”, la tia Estrela d’Alboi, la tia Delfina de Genovés, que ens va ensenyar “La valencianeta” – la despullà del Genovés que en diuen – la tia Nievetes, la tia Leonor… jo m’ho gravava tot en una cinta i a aprendre! Perquè jo de música no sé res… res de res! Jo m’he ensenyat aixina, sentint cantar a tota esta gent, escoltant-me mil vegades les cintes i no et cregues: per a ensenyar-te un cant de batre, sense saber res de música, has de treballar barbaritats. I ala!, una altra vegada, i una altra, i una altra, fins que t’apoderes».
Des d’aleshores no ha deixat de col·laborar amb tot de grups de danses, amb una predisposició i generositat que denuncia la seua bonhomia: «a més de Sarau, estic ací a l’Escola de Danses de Xàtiva, també al grup Canyamars de Canals, cante en el grup de danses Sant Jordi d’Alcoi, en el de la Llosa de Ranes, en el de Rótova, he treballat també amb el grup de danses de Cocentaina, amb el d’Alzira, el de Carlet, el d’Ontinyent… ara estic també en un grupet de l’Olleria que es diu Ball a banda que fem cançó folk en la línia d’Al Tall… en fi: mercerani de la copla».

JOAN PELLICER BATALLER

Podem acomiadar-lo avui, dimecres 7 de febrer de 2007, a Bellreguard a l’església de Sant Miquel a les 17:00 hores de la vesprada. Joan Pellicer i Bataller ha mort. En les esqueles dels diaris, en el cor de la gent que el va conéixer es lligen sentiments realment tendres cap a ell. I és perquè Joan Pellicer era, senzillament, un geni. Una persona d’una immensa cultura, que recollia d’allà on la hi hagués: de matí l’extreia d’un pastor de cabres de la vall de Beneixama i a la vesprada se submergia en un tractat botànic d’una dinastia xinesa desconeguda per a la major part de nosaltres. Elevava el saber del poble valencià a l’altura que li correspon -i que els valencians no li solem reconéixer- i aproximava la més alta literatura a la distància justa que fa que no et siga indiferent mai més. I feia tot això des de la humilitat més absoluta, com sol passar a les persones més grans.
Quan coneixes una notícia tan trista, sobtada i inesperada com aquesta, solen vindre’t a la memòria les darreres paraules que creuares amb ell o de les que en fores testimoni. Si no fa ni quinze dies! Prenen una altra magnitud i m’agradaria ressenyar-les ací perquè sé que els que el varen conéixer les substituiran per les seues pròpies i els que no, potser se l’aproparan un poc més:
-Joan, he estat aquest cap de setmana a Beniaia, la Vall d’Alcalà i, al camí que va al llavador, al marge esquerre, he vist aquella planta que mon pare anomenava Minvasang…
-Ah, sí, és una falaguereta, és la que més aguanta el sol…
I s’estenia en les lloances i virtuts, algun ús curiós… el que fóra de la planteta en qüestió. El qui crega que la poesia, la passió pel territori i els seus habitants que es pot llegir als seus llibres és fruit de moltes hores de redacció, que es desenganye.Ell era així. Ens deixa massa prompte, amb el treball inacabat, qui sabrà ara escoltar les sàvies paraules d’aquella velleta de la Serra en el mas més allunyat de les queixalades urbanístiques? Qui recuperarà aquests tresors etnobotànics, si no cotitzen a la borsa?
Era un home coherent i conseqüent, respectuós amb l’entorn, sense cotxe particular, sense mòbil… un home d’un altre temps, no sé si del passat o, probablement, del futur.
Mereixia molt més reconeixement en vida, no per part de la gent del poble que no se n’anava de les presentacions dels seus llibres fins que no tancaven la sala… no… vull acabar en positiu, amb una de les moltes dedicatòries que posava als seus llibres.
Aquesta, concretament, al tercer volum del Costumari Botànic, perquè són un poema per elles mateixes i perquè sé que tots els dedicats li multipliquen l’afecte que hi demostra:“Al poble valencià que s’estima el seu terrer nadiu, el qual és la font i la mar d’on ha brollat i on desemboca el rierol de sabers d’aquest Costumari Botànic”.
(També una forta abraçada als que més se l’estimaven i s’estimava: a Anna i a Julieta, naturalment.)

Núria Sendra, en nom de tot l’equip d’Edicions del Bullent.

El Levante publica el següent article:

«Una referencia insustituible que ha marcado una época y que hizo descubrir el territorio a miles de personas». Así definió Lluís Romero, director de la Universitat Popular de Gandia, al desaparecido Joan Pellicer, médico etnobotánico, naturalista, escritor y divulgador que ha fallecido a la edad de 60 años y cuyo funeral tendrá hoy a las cinco de la tarde en la iglesia de Bellreguard. Su cuerpo fue trasladado ayer al tanatorio de esta localidad.

La Universitat Popular de Gandia fue sólo una de las muchas actividades que ocuparon a Pellicer en su incansable labor divulgadora. Durante los cinco últimos años impartió clases y guió rutas sobre botánica y territorio en las que participaban cada vez más personas. Néstor Novell, que fue director del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, también recordó de su personalidad «la vasta cultura» que transmitió. En ese organismo, del que formó parte durante unos años, empezó a publicar sus trabajos, siendo el año 1995, con la aparición de «Meravelles de Diània» el punto de inflexión que le permitiría ser conocido dentro y fuera de la Safor. Novell dijo que a lo largo de los años Pellicer «ha hecho un trabajo inmenso con información que recogía pueblo a pueblo». También Batiste Malonda, responsable del Col·lectiu de Mestres de la Safor, la Escola d’Estiu Marina-Safor y del colegio público de Almoines, recordó ayer la larguísima colaboración del finado con esos tres colectivos. Malonda destacó de Pellicer «su humanidad, su compromiso con el pueblo y su sabiduría». En el caso de la Escola d’Estiu, había participado en el seminario y las excursiones sobre plantas medicinales durante sus 22 ediciones. El Bloc Nacionalista Valencià y Esquerra Unida también transmitieron ayer comunicados de pésame por la desaparición del médico botánico que en su libro «Meravelles de Diània» no dudó en definirse como un homo sylvester.

PoblesAbandonats

José Manuel Almerich presenta estos dies un nou llibre de la seua fornada… Al seu blog ho he pogut llegir i ací vos copie el que ens conta:

Pobles Abandonats.
Els Paisatges de l’Oblit
La presentación del libro tendrá lugar el próximo jueves, día 8 de febrero, a las 20,00 horas en el salón de actos Alfons el Magnànim, del Centre Cultural la Beneficiencia. (C/Corona, 36 Valencia)
Un repàs gairebé exhaustiu de poblacions valencianes abandonades, amb descripcions i apunts històrics, econòmics i sociològics, i amb testimonis i profusió de fotografies. José Manuel Almerich i Agustí Hernàndez han recorregut la ruralia valenciana, fins als indrets més amagats i en alguns casos més oblidats, recollint informacions sobre el terreny, per estudiar el procés que ha portat a l’abandó i a la ruïna de pobles que en algun moment van ser nuclis de vida, i que els canvis econòmics, o les millors perspectives de millora a les ciutats o a la costa, o també en alguns casos grans obres públiques –embassaments—o catàstrofes naturals, van acabar fent inviables, sobretot durant la segona meitat del segle XX.
Consell Valencià de Cultura

300Anys

He tingut la sort de poder disfrutar del cap d’any fora de casa i també he tingut la sort de rebre un regal només arribar: Almansa 1707, després de la batalla de Joan Francesc Mira m’ha estat regalat.
La veritat és que no he caigut al compte però enguany cel·lebrem el 300 aniversari de la derrota d’Almansa que alguns considerem importantíssima per a la historia del nostre País (Valencià evidentment) i altres una simple batalla que forma part dels llibres de text (o no!).

Bé, en tot cas, benvinguda siga la cel·lebració, a vore si ens serveix per refrescar-nos la memòria i recuperar part de la nostra història.

I ja vos avance que vos he de presentar dos blogs que m’han cridat l’atenció aquesta nit: TIRANT AL CAP i PIXELADES.

Del Tirant al Cap he pogut traure aquesta fotografia:

Com li ha passat a J.C. Girbés a mi també m’ha sorpres la imatge: Joan Francesc Mira entrevistat per Canal 9!! Sí que està fent prompte efecte la cel·lebració del 300 aniversari.

Comencem bé!