BON ANY 2008!

La nit de cap d’any vaig escriure açò:

Ja ha passat el cap d’any. Un cap d’any sentit i especial pel que anava a passar i per les emocions que anava a recordar.

M’he trobat molt a gust. Entre amics i amigues i els nostres fills. Que més puc demanar?

Són les tres de la matinada i tot ha acabat i un nou any comença. El 2008. fa trenta un anys que vaig començar a viure i, tot i que tots i cadascun dels anys m’han fet créixer, l’últim ha estat el més intens en emocions i vivències. Tant per al que ha estat dolent com per al que ha estat bo i dolç (que ha sigut molt!). He sentit molt durant aquest any. Però ara en comença un altre que es mereix que el tracte millor. I els que ens estimen també ho mereixen. I molt!

De l’era dels mòbils en la que estem immersos puc agrair aquests missatges:

- Telefonica le informa que aceptamos nuevas tarifas ajustadas a su vida sexual. Cuanto menos folle, menos paga. Enhorabuena: con sus datos del 2007, este año le va a volver a salir gratis la cuota de abono. Feliz 2008 y a ver si se esmera.

- ¡Bon any 2008! Que la revolució siga una realitat, que el món siga millor, que la justícia siga per a tots, que el valència guanye la lliga i la copa, que la dreta no guanye les generals, que Eupv no desaparega i que salut i república per a tothom.

- Feliç any nou

- Salut, amor i república per al 2008. Una abraçada.

- No pienses que lo justo es lo correcto, por que si te metes un dedo en el culo queda justo, pero no es lo correcto. Lo correcto ahora es desearte feliz AÑO 2008.

- Plaerdemavida Roig i Cervero vol que sigues el seu padrí en Aldaia. Algun dia del 2008. Que serà millor que enguany, segur!

- Demà ens posem en marxa per tal de portar al mon a David Torrent Company. Sort per a l’any entrant. Per cert el bateig també a Aldaia.

- Feliz año familia. No os preocupeis por la programacion de tv que ya estamos nosotros para vigilarla. De momento lo mejor en la 2 hacen gomaespuma. Un beso.

- Ojala que el 2008 te trate bien a ti especialmente, un besete.

- ¿Has molestado en las campanadas? Que tengas un feliz 2008. espero compartirlo contigo. Besos a todos, disfrutad.

- Bon any, moltes felicitats i visca la baronessa d’Alaquàs!

- Festeja con champan y tu año sera genial. Con uvas y buen vino tu año sera divino. Pero si quieres un año estelar no te olvides de fo…. ¡¡FELIZ AÑO!! Suerte en el 2008.

- Feliç any nou 2008.

A tots/es ells/es moltíssimes gràcies pels desitjos. Els que han estat de viva veu no te’ls escrit. Però també han estat bonics i sincers.

Per a tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells uns sincers desitjos de felicitat, sort i amor per al 2008!

ME’N VAIG

Després d’haver-ho consultat amb el coixí… després de passar-me hores sense dormir, he decidit que me’n vaig.
Aquest bloc s’acaba. Comença una nova època. Comença un nou disseny. Unes noves il·lusions. Tot el que comença algun dia s’ha d’acabar i avui és el moment.

Me’n vaig!

Me’n vaig…

no et dona un poc de llàstima?… Un poc?… un poquet?

Bé. Me’n vaig. Però a un altre lloc. Karles i Paco m’han convençut. Me’n vaig a wordpress. He estat dèbil i m’he deixat convèncer.

A partir d’uns dies estaré actiu a: http://pastoret.wordpress.com/

AU CACAU!

He estat breu però és que tinc el dinar de nadal i això és més important…….

BERNAT JA TÉ 3 ANYS!

El 18 de desembre de cada any Bernat fa un any més. Ahir en va fer tres.
Tres anys molt intensos que m’han plenat, sobretot, de molts moments de felicitat i de poder vore la vida des d’un altre prisma.
El diumenge vam fer festa amb els pares, iaios, abuelos, ties i tios.

Ahir, per motius laborals, no podíem fer la festa que tocava per ser dia tan senyalat… però vam improvisar una festeta on Bernat es posà a ballar (i li envià a Anna algun que altre beset):

CARMEN

Aquest article el vaig escriure el diumenge per la nit:

El meu cosí Vicent m’acaba de donar la possibilitat de conèixer, millor dit, compartir una estoneta de la nostra vida amb una granadina que s’anomena Carmen.

Està fent la tesina sobre ‘migracions invisibles’ (o silenciades… no ho recorde bé) sobre els Kurds i els Saharians. Els Kurds són ‘únicament’ 40.000.000 milions d’individus que estan repartits per tot el món i que en Espanya els podem conèixer pels famosos quebabs (crec que s’escriu així). Una migració silenciosa però real. Els saharians son molt més coneguts i la seua migració, tot i ser aproximadament 500.000 individus, ha estat molt més mediatitzada i pública. Segurament per ser una antiga colònia espanyola.

Amb Carmen hem pogut compartir un soparet i una conversa curiosa d’algú que veu i viu les coses que passen a Espanya amb relativa distancia. Viu a Paris i, per sort per a ella, ha pogut escoltar i saber que opinen dels espanyols i, sobretot, dels andalusos. No sap perquè els andalusos són coneguts com a ganduls, quan el seu pare fa 50 hores setmanals (un rojo que trabaja en un banco…). Interessant i divertit escoltar-la parlar amb el seu accent andalús total! i observar el seu rostre totalment àrab. Vore a Carmen fa recordar aquella Granada mora que construí la famosa Alhambra.

Una vetllada molt entretinguda i interessant, en la que, de pas, he pogut conèixer més els meus cosins Vicent i Mar. Més sucre per a l’alegria que me donen cada vegada que els veig.

BERNAT i el PAINT

He pogut llegir (i riure) al bloc de Pac algunes curiositats de l’apassionant món de l’educació… familiar, del dia a dia, el que dura únicament 24 hores al dia.

Per sort, Bernat crida a la seua mestra pel seu nom i això ja ho tenim guanyat. No són coents a l’Olivar…

Escric aquest article perquè esta setmana m’he endut una sorpresa amb el meu fill. Resulta que no tinc tantes mans com voldria i de vegades Bernat està assoles jugant a casa amb les seues coses. Però el dilluns el vaig deixar amb l’ordinador i el programa Paint obert per a que pintara alguna cosa. Pensava que el trobaria ple de ratlles i alguna cosa desconfigurada al meu ordinador, però hem vaig trobar una sorpresa que no esperava. Bernat havia aprés a canviar de color ell assoles. Ací dalt tens el dibuix que va resultar del seu aprenentatge. La seua primera obra d’art!

Els pares i les mares hem d’anar en compte perquè les esponges dels nostres fills ho absorbeixen tot, el que és bo i el que no ho és tant.

ESTHER, SOLE I SONIA i els motius d’aquest BLOC

Fa uns dies vaig estar pensant en els motius que me porten a tindre un bloc i continuar penjant el que me passa dia a dia sense importar-me molt si tu o aquell entreu a vore el que estic vivint.

Vaig llegir la intervenció d’Andreu Buenafuente a l’Eventoblog 2007 en el que contava la seua experiència com a blocaire actiu i que veia important el posar el dia a dia d’una persona ‘normal’ com és ell.

Doncs bé, perquè collons estic contant tot este rotllo ací… resulta que anit vaig reincidir. Vaig tornar a sopar amb Esther, Sole (la de jo vull ser una samarreta de la Sole, que ahir me va decebre perquè la meua samarreta era més xula que la seua… jeje) i Sonia i vam estar parlant (molt poquet) d’este lamentable bloc i me van fer saber que les tres solen entrar alguna que altra vegada i vaig tornar a pensar en els motius de tindre un bloc. Per cert, Esther té la saníssima manía de fer nous menjars quan convida a amics. Als tres que ens va convidar anit ens agrada que així ho faça, perquè d’una altra manera solem menjar el que cuinem nosaltres i no és millor que els experiments d’Esther. Per tant, i des d’ací, gràcies per experimentar en nosaltres (parle per mi…).

Bé, al tema. Els motius pels quals continue publicant en aquest bloc són bàsicament aquests:
- Per a que els amics que tinc i malauradament no puc coincidir físicament amb ells moltes vegades, sapiguen del que estic fent i sentint (encara que siga un poquet). Per exemple: Paco i Raül. I els que no tenen bloc també.
- Un altre motiu és com me va dir el meu cosí Vicent ‘El crack’ que hi havia que normalitzar la nostra llengua en tots els àmbits possibles, és a dir, cal que hi hagen lladres que parlen en valencià, cal que hi haja un Beckham que parle valencià, cal que hi haja una FOrella de Vangoh en valencià… en definitiva, cal que hi haja de tot per a que el valencià siga normal i estiga en tots els llocs.
- També per soltar algunes coses que tinc dins i necessite soltar-les per a que el camí siga més lleuger…
- I també per a publicar aquells bons correus que, en lloc de reenviar, els publique i així tots els que el vegem passem un bon moment…
- Per modernitzar-me un poc i no anar sempre tocant la dolçaina per ahí…

Podrien ser més els motius però crec que ja vaig bé.

p.d. Sobre la Sole he de dir-te que quan vaig crear l’apartat de Jo vull ser una samarreta de la Sole no pensava que entraria tanta gent a comentar aquest article. Els acabe de llegir i he flipat com vol la gent a la Sole… no m’extranya… jo també! Però en el que he flipat més ha estat e este article i els seus comentaris: ¡100%PERSONA!

AXIER I MARIA

Uns amics de Navarra (Axier i Maria) de les meues cosines van vindre fa dos caps de setmana per contar-nos en primera persona que s’havien casat i que estaven molt contents i pagats.

El dissabte vam sopar al bar Mallorca d’Alaquàs (per cert, molt bona relació qualitat preu) on ens vam posar a to per anar-nos-en a València de festa. El Carme va ser el nostre destí i allí vam anar a ballar i a prendre alguna que altra copeta…

La nit es feu tan llarga que al final vam quedar (traguent forces dels últims raconets dels nostres cosos… bé, jo com a mínim) Vicky, Mónica, Vicent i jo… 4 adolescents de 30 i tants anys…

Ací teniu algunes de les imatges per al record:

Tots i totes al sopar al bar Mallorca.
I de festa a València… les cares ja comencen a ser lamentables…
Sant Vicent I i Sant Vicent ‘El Crack’
El diumenge pel matí a l’Albufera Maria, Axier i Maria Ferrer.
Vicent amb el fons de l’Albufera, revisant les últimes instantànies.
Vicent i Axier abans de pegar-se la gran panxada!
Maria i Maria esperant vindre les paelles.
Carlos i Empar en cara de fam!
Ara sí que sí. L’arròs a banda i l’arròs negre que ja començaven a desaparèixer de les paelles…
Axier amb l’arròs a banda i Maria amb l’arròs negre… entre els dos s’hagueren pogut menjar les dues paelles………

ASIER I MARIA

Uns amics de Navarra (Asier i Maria) de les meues cosines van vindre fa dos caps de setmana per contar-nos en primera persona que s’havien casat i que estaven molt contents i pagats.

El dissabte vam sopar al bar Mallorca d’Alaquàs (per cert, molt bona relació qualitat preu) on ens vam posar a to per anar-nos-en a València de festa. El Carme va ser el nostre destí i allí vam anar a ballar i a prendre alguna que altra copeta…

La nit es feu tan llarga que al final vam quedar (traguent forces dels últims raconets dels nostres cosos… bé, jo com a mínim) Vicky, Mónica, Vicent i jo… 4 adolescents de 30 i tants anys…

Ací teniu algunes de les imatges per al record:

Tots i totes al sopar al bar Mallorca.
I de festa a València… les cares ja comencen a ser lamentables…
Sant Vicent I i Sant Vicent ‘El Crack’
El diumenge pel matí a l’Albufera Maria, Asier i Maria Ferrer.
Vicent amb el fons de l’Albufera, revisant les últimes instantànies.
Vicent i Asier abans de pegar-se la gran panxada!
Maria i Maria esperant vindre les paelles.
Carlos i Empar en cara de fam!
Ara sí que sí. L’arròs a banda i l’arròs negre que ja començaven a desaparèixer de les paelles…
Asier amb l’arròs a banda i Maria amb l’arròs negre… entre els dos s’hagueren pogut menjar les dues paelles………

Sis planys d’allò perdut

Sis planys d’allò perdut
Un relat de Pep (02-11-2007)

Sis planys d’allò perdut

Ai amor, per sempre amor,
bes que no ens donem
collita que perdem.

Ai amor, flor oberta d’amor
bes que no ens donem
de festa que manquem

Ai amor, dolcesa d’amor
bes que no ens donem
d’amor que plorarem

Ai amor, companya d’amor
bes que no ens donem
junts ho penarem

Ai amor, dels meus ossos amor
bes que no ens donem
sucre que perdem

Ai amor, penyora d’amor
bes que no ens donem
sempre el cercarem!

Pep

EL PERFUME

Cadascú de nosaltres observa la realitat amb el prisma que li atorguen els sentits i l’experiència.

El Perfume reflexa la mirada de les coses des d’una persona que té molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. El té tant desenvolupat que la seua vida gira al voltant de descobrir el més exquisit dels perfums que siga capaç d’enamorar les persones.

Durant aquest cap de setmana he pogut parlar amb gent que no veia feia molt de temps i hem tingut moments per compartir les nostres vides. Del que va ser, el que està siguent i del que serà…

Açò, ho he pogut relacionar amb la pel·lícula El Perfume, que per a mi no va ser la història d’un assassí, sinó que va ser la historia d’una persona entregada única i exclusivament al sentit de l’olfacte. Una pel·lícula molt sensible en algunes parts, que posa la carn de gallina quan penses la quantitat de sensacions que ens estem perdent pel ritme frenètic de les nostres vides. El que ens estem perdent per no saber valorar el que tenim. Per voler aconseguir-ho tot ara mateix, sense prendre’s el temps per assaborir els gustos, palpar el tacte de les coses, vore les llums i els colors, escoltar el vent i l’aletejar de les aus, conversar amb els amics i familiars…

Jo m’apunte a intentar no perdre aquestes sensacions!