BERNAT i el PAINT

He pogut llegir (i riure) al bloc de Pac algunes curiositats de l’apassionant món de l’educació… familiar, del dia a dia, el que dura únicament 24 hores al dia.

Per sort, Bernat crida a la seua mestra pel seu nom i això ja ho tenim guanyat. No són coents a l’Olivar…

Escric aquest article perquè esta setmana m’he endut una sorpresa amb el meu fill. Resulta que no tinc tantes mans com voldria i de vegades Bernat està assoles jugant a casa amb les seues coses. Però el dilluns el vaig deixar amb l’ordinador i el programa Paint obert per a que pintara alguna cosa. Pensava que el trobaria ple de ratlles i alguna cosa desconfigurada al meu ordinador, però hem vaig trobar una sorpresa que no esperava. Bernat havia aprés a canviar de color ell assoles. Ací dalt tens el dibuix que va resultar del seu aprenentatge. La seua primera obra d’art!

Els pares i les mares hem d’anar en compte perquè les esponges dels nostres fills ho absorbeixen tot, el que és bo i el que no ho és tant.

ESTHER, SOLE I SONIA i els motius d’aquest BLOC

Fa uns dies vaig estar pensant en els motius que me porten a tindre un bloc i continuar penjant el que me passa dia a dia sense importar-me molt si tu o aquell entreu a vore el que estic vivint.

Vaig llegir la intervenció d’Andreu Buenafuente a l’Eventoblog 2007 en el que contava la seua experiència com a blocaire actiu i que veia important el posar el dia a dia d’una persona ‘normal’ com és ell.

Doncs bé, perquè collons estic contant tot este rotllo ací… resulta que anit vaig reincidir. Vaig tornar a sopar amb Esther, Sole (la de jo vull ser una samarreta de la Sole, que ahir me va decebre perquè la meua samarreta era més xula que la seua… jeje) i Sonia i vam estar parlant (molt poquet) d’este lamentable bloc i me van fer saber que les tres solen entrar alguna que altra vegada i vaig tornar a pensar en els motius de tindre un bloc. Per cert, Esther té la saníssima manía de fer nous menjars quan convida a amics. Als tres que ens va convidar anit ens agrada que així ho faça, perquè d’una altra manera solem menjar el que cuinem nosaltres i no és millor que els experiments d’Esther. Per tant, i des d’ací, gràcies per experimentar en nosaltres (parle per mi…).

Bé, al tema. Els motius pels quals continue publicant en aquest bloc són bàsicament aquests:
- Per a que els amics que tinc i malauradament no puc coincidir físicament amb ells moltes vegades, sapiguen del que estic fent i sentint (encara que siga un poquet). Per exemple: Paco i Raül. I els que no tenen bloc també.
- Un altre motiu és com me va dir el meu cosí Vicent ‘El crack’ que hi havia que normalitzar la nostra llengua en tots els àmbits possibles, és a dir, cal que hi hagen lladres que parlen en valencià, cal que hi haja un Beckham que parle valencià, cal que hi haja una FOrella de Vangoh en valencià… en definitiva, cal que hi haja de tot per a que el valencià siga normal i estiga en tots els llocs.
- També per soltar algunes coses que tinc dins i necessite soltar-les per a que el camí siga més lleuger…
- I també per a publicar aquells bons correus que, en lloc de reenviar, els publique i així tots els que el vegem passem un bon moment…
- Per modernitzar-me un poc i no anar sempre tocant la dolçaina per ahí…

Podrien ser més els motius però crec que ja vaig bé.

p.d. Sobre la Sole he de dir-te que quan vaig crear l’apartat de Jo vull ser una samarreta de la Sole no pensava que entraria tanta gent a comentar aquest article. Els acabe de llegir i he flipat com vol la gent a la Sole… no m’extranya… jo també! Però en el que he flipat més ha estat e este article i els seus comentaris: ¡100%PERSONA!

ASIER I MARIA

Uns amics de Navarra (Asier i Maria) de les meues cosines van vindre fa dos caps de setmana per contar-nos en primera persona que s’havien casat i que estaven molt contents i pagats.

El dissabte vam sopar al bar Mallorca d’Alaquàs (per cert, molt bona relació qualitat preu) on ens vam posar a to per anar-nos-en a València de festa. El Carme va ser el nostre destí i allí vam anar a ballar i a prendre alguna que altra copeta…

La nit es feu tan llarga que al final vam quedar (traguent forces dels últims raconets dels nostres cosos… bé, jo com a mínim) Vicky, Mónica, Vicent i jo… 4 adolescents de 30 i tants anys…

Ací teniu algunes de les imatges per al record:

Tots i totes al sopar al bar Mallorca.
I de festa a València… les cares ja comencen a ser lamentables…
Sant Vicent I i Sant Vicent ‘El Crack’
El diumenge pel matí a l’Albufera Maria, Asier i Maria Ferrer.
Vicent amb el fons de l’Albufera, revisant les últimes instantànies.
Vicent i Asier abans de pegar-se la gran panxada!
Maria i Maria esperant vindre les paelles.
Carlos i Empar en cara de fam!
Ara sí que sí. L’arròs a banda i l’arròs negre que ja començaven a desaparèixer de les paelles…
Asier amb l’arròs a banda i Maria amb l’arròs negre… entre els dos s’hagueren pogut menjar les dues paelles………

AXIER I MARIA

Uns amics de Navarra (Axier i Maria) de les meues cosines van vindre fa dos caps de setmana per contar-nos en primera persona que s’havien casat i que estaven molt contents i pagats.

El dissabte vam sopar al bar Mallorca d’Alaquàs (per cert, molt bona relació qualitat preu) on ens vam posar a to per anar-nos-en a València de festa. El Carme va ser el nostre destí i allí vam anar a ballar i a prendre alguna que altra copeta…

La nit es feu tan llarga que al final vam quedar (traguent forces dels últims raconets dels nostres cosos… bé, jo com a mínim) Vicky, Mónica, Vicent i jo… 4 adolescents de 30 i tants anys…

Ací teniu algunes de les imatges per al record:

Tots i totes al sopar al bar Mallorca.
I de festa a València… les cares ja comencen a ser lamentables…
Sant Vicent I i Sant Vicent ‘El Crack’
El diumenge pel matí a l’Albufera Maria, Axier i Maria Ferrer.
Vicent amb el fons de l’Albufera, revisant les últimes instantànies.
Vicent i Axier abans de pegar-se la gran panxada!
Maria i Maria esperant vindre les paelles.
Carlos i Empar en cara de fam!
Ara sí que sí. L’arròs a banda i l’arròs negre que ja començaven a desaparèixer de les paelles…
Axier amb l’arròs a banda i Maria amb l’arròs negre… entre els dos s’hagueren pogut menjar les dues paelles………

5 CIMS: PENYAGOLOSA

El passat divendres 7 de desembre vam fer la primera cima dels 5 CIMS MÉS ALTS DEL PAÍS VALENCIÀ.

Doncs bé, que millor que començar pujant el Penyagolosa. Amb una altitud de 1815m no és el més alt però per al meu gust és el més bonic i el més emblemàtic.

Ací tens algunes de les imatges de l’ascensió:

Ací dalt un ‘SUSTO’ de Vicent i Bernat que me donaren…

Els últims 5 minuts d’ascensió que vam fer (tot i Bernat):

I baix, la foto oficial del primer dels 5 CIMS MÉS ALTS DEL PAÍS VALENCIÀ: EL PENYAGOLOSA

El paisatge que es veia des del cim
Foto que ens va demanar la tia Maria. David, Bernat i Vicent amb la Mare de Déu del Lledó al mateix cim.
La nevera del Penyagolosa.

A l’ermitori de Sant Joan està l’església que porta el mateix nom i que és on podem vore aquestes dues imatges. No és la primera vegada que ho veig en una esglèsia, però no deixa de sorprendre’m i inquietar-me…Un cremaet al bar de St. Joan… estava boníssim!!!
El cel que ens va acompanyar de tornada cap a casa.

Va ser un dia fantàstic que va tindre de tot un poc: caminar, menjar, riure i sorpreses…

5 CIMS MÉS ALTS DEL PAÍS VALENCIÀ

El meu cosí Vicent ‘El crac’, fent honor a la dita ‘qui no te feina el dimoni li’n dona’ ens feu una proposta fa uns mesos. Una idea que li rondava la ment i que enguany havia de ser o no seria mai!

La idea consisteix en fer els 5 cims més alts del País Valencià. En aquell moment dinàvem a sa casa (un de tants dinars i sopars a sa casa) Begonya, Vicent i jo. I, evidentment, la idea va caure molt bé entre els comensals i ho vam acceptar sense pensar-ho molt, com s’han de fer les coses… que collons!

La primera feina va ser buscar quins eren els cinc cims més alts del País Valencià. Un mapa geogràfic valencià ens ajudaria. Un que tenia Vicent a sa casa i que vam desplegar amb dificultat Begonya i jo (dificultat pel tamany del mapa no per la destresa dels dos expedicionaris…) ens va ajudar a trobar-los.

Els que teníem clars eren, per una part el Alto de las Barracas o Calderon que forma part de la Serra de Javalambre i que amb una altitud de 1839 m. és el més alt del País Valencià; i per una altra part, el Penyagolosa, que fa de cim més emblemàtica de tot el País i és el cap visible, des de molts indrets, del Massís del Penyagolosa amb una altitud de 1815 m.

Dels altres tres cims més alts ni els havíem pujat ni havíem escoltat res d’ells.

El tercer en altitud és La Moleta, situada entre el límit provincial entre Terol i Castelló i pertanyent a la localitat de Villafranca del Cid té una altitud de 1643 m.

En quart lloc tenim al Alto de la Hambrienta, situat a l’oest del Penyagolosa, al terme municipal de Cortes de Arenoso, amb una altitud de 1632 m.

En cinquena posició tenim el Puntal de Magaña que també forma part de Javalambre i té una altitud de 1615 m.

Doncs bé, ací queda el repte. Quin serà el primer?

Sis planys d’allò perdut

Sis planys d’allò perdut
Un relat de Pep (02-11-2007)

Sis planys d’allò perdut

Ai amor, per sempre amor,
bes que no ens donem
collita que perdem.

Ai amor, flor oberta d’amor
bes que no ens donem
de festa que manquem

Ai amor, dolcesa d’amor
bes que no ens donem
d’amor que plorarem

Ai amor, companya d’amor
bes que no ens donem
junts ho penarem

Ai amor, dels meus ossos amor
bes que no ens donem
sucre que perdem

Ai amor, penyora d’amor
bes que no ens donem
sempre el cercarem!

Pep

VIOLETA I LA SEUA BICI

El dissabte vaig poder admirar la nova adquisició de Violeta. La seua nova bici plegable que és una julada. Ja li ha posat nom, però no el recorde…

Ací et deixe unes afotos per a que t’entre l’enveja:

EL PERFUME

Cadascú de nosaltres observa la realitat amb el prisma que li atorguen els sentits i l’experiència.

El Perfume reflexa la mirada de les coses des d’una persona que té molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. El té tant desenvolupat que la seua vida gira al voltant de descobrir el més exquisit dels perfums que siga capaç d’enamorar les persones.

Durant aquest cap de setmana he pogut parlar amb gent que no veia feia molt de temps i hem tingut moments per compartir les nostres vides. Del que va ser, el que està siguent i del que serà…

Açò, ho he pogut relacionar amb la pel·lícula El Perfume, que per a mi no va ser la història d’un assassí, sinó que va ser la historia d’una persona entregada única i exclusivament al sentit de l’olfacte. Una pel·lícula molt sensible en algunes parts, que posa la carn de gallina quan penses la quantitat de sensacions que ens estem perdent pel ritme frenètic de les nostres vides. El que ens estem perdent per no saber valorar el que tenim. Per voler aconseguir-ho tot ara mateix, sense prendre’s el temps per assaborir els gustos, palpar el tacte de les coses, vore les llums i els colors, escoltar el vent i l’aletejar de les aus, conversar amb els amics i familiars…

Jo m’apunte a intentar no perdre aquestes sensacions!

INUNDACIÓN DEL PALAU DE LAS ARTES DE VALENCIA

Amb aquest titular he pogut vore al youtube que algú ha penjat (amb molt bon criteri) les imatges de les inundacions del Palau de les Arts de València que Canal 9 (canal blau, canal bou, etc…) no va emetre, ni emetrà mai!… posant en pràctica la desinformació a la que ens té acostumats…

Doncs ací teniu les imatges… agafeu-vos les mandíbules que aneu a quedar-vos bocabadats! (esta paraula tampoc ix al Canal nueve!